La cancellera alemanya Angela Merkel presidia la setmana passada un homenatge a les deu víctimes dels crims perpetrats entre els anys 2000 i 2007 pel grup neonazi “Clandestinitat Nacionalsocialista”. Demanava perdó als familiars afirmant que aquests fets “eren una vergonya pel país” alhora que lamentava que els assassinats “haguessin quedats ocults durant tant temps”. Amb aquest gest, Merkel s’unia a la llista de governants que han reconegut les responsabilitats dels seus estats en activitats delictives. És el cas, per exemple, del president americà Barack Obama, que va demanar perdó al poble afganès per la crema d’uns exemplars de l’Alcorà en una base militar dels Estats Units, del premiere britànic David Cameron, que al 2010 es disculpava per la matança indiscriminada de civils a Derry, Irlanda del nord, en el que es coneix com “Bloody Sunday” al 1972 o fins i tot del papa de Roma, Benet XVI, que es va haver d’excusar davant els abusos sexuals perpetrats per membres de l’església.
Hi ha un lloc a Europa però on ningú no demana perdó. N’hi diuen Espanya. Un país on l’esperit del truà és tan desenvolupat que ometre qualsevol responsabilitat es conjuga sovint amb la petició de restabliments morals i econòmics pels danys causats. Els més sospitosos del poble acaben sempre traient pit i capgirant de tal manera la truita que sembla que encara siguin ells les víctimes. De casos se’n troben a cabassos. Dos de recents: Maria Dolores Amorós, ex directora de la Caja de Ahorros del Mediterranio, CAM, que s’havia adjudicat una pensió vitalícia de 369.000 euros l’any, reclama ara 10 milions d’euros perquè va ser acomiadada quan el Banc d’Espanya va intervenir l’entitat. No és aquest un cas aïllat. N’hi ha més. Recorden Teddy Bautista, president de la Societat General d’Autors i Editors que va jugar a desviar fons públics i que cobrava 333.770 euros l’any més un complement en dietes de 61.000 euros? Doncs bé, el que va ser compositor demana prop de 2 milions d’euros a l’entitat que presidia per fer-lo fora. Del perdó ni rastre, i ja no cal ni parlar de reparacions del mal causat. Aquestes actituds que es podrien titllar d’indignes semblen més aviat normals si les emmarquem en el context d’un estat que ha fet històricament de l’excusa la seva manera de ser.
Recordem. Encara hi ha ancians que busquen les restes dels seus familiars assassinats fa 70 anys, durant la Guerra Civil, sense que gairebé ningú mai no hagi reparat en ells. Són morts oblidats d’un país amb enormes deutes històrics que amaga el seu passat sota la catifa amb el pretext que no cal remoure una cosa que ja va quedar resolta durant els anys d’una transició qualificada de modèlica. Gran excusa. La sortida de la dictadura va ser un procés, amb una violència als carrers que va deixar prop de 600 morts, cal no oblidar-ho, forjat entre la mort del dictador i l’entrada del coronel Tejero al Congrés dels diputats, on es van igualar opressors i oprimits, on mai no es va jutjar ningú i on es van crear unes noves regles de joc que condemnaven el passat a l’ostracisme per encarar un futur “verge”. Potser no hi havia cap altra opció en aquell moment per bastir un marc de convivència de totes les forces polítiques que acabessin convergint en una democràcia parlamentària, però 37 anys després de la mort del dictador encara és hora que es faci una revisió de la història oficial i que es diguin les coses pel seu nom fugint dels sectarismes de tots bàndols per denunciar la sagnia que hi va haver per part de negres i rojos. Han passat cinc presidents de govern i cap d’ells s’ha posat al davant per demanar, almenys, perdó pel sagnant passat del país.
La guerra és encara un tabú per molts, i amb aquests vímets no es poden fer coses com les que va fer l’any 2000 Johannes Rau, president d’Alemanya, quan es va excusar davant del parlament israelià per les atrocitats de l’holocaust nazi. A Espanya, lluny de prendre aquest exemple, s’acomiadava fa poques setmanes un ministre franquista amb els màxims honors i panegírics del que era, deien molts, “Un gran pare de la democràcia”. Manuel Fraga va morir el 15 de gener de 2012 sense ni un bri de mala consciència pels 5 assassinats de Vitòria el 3 de març de 1976, que ell mateix va aprovar com tantes altres vegades. La mort de Julián Grimau n’és un altre cas. Mentre era torturat i llençat al buit, l’”insigne demòcrata” afirmava que el tracte que se li donava a “ese caballerete”, com així el va anomenar, era “exquisit”. Ningú mai no va demanar perdó per aquestes morts. I tants altres. Amb aquest passat es fa difícil reclamar actualment la dignitat d’aquells que amb les seves actuacions fan un país cada dia més indigne.
