Amics, amigues
Estic indignat, molt indignat. No sé si controlo bé el què dic, així que us demano disculpes i comprensió per l’atabalada escriptura d’avui i d’alguna expressió fora de la correcció que mereixeu.
Em poso a escriure amb mal al braç dret de tant picar la cassola pel balcó de casa. La gent que encara venia de la manifestació mirava cap amunt i m’aplaudia. Se n’hi han anant afegint i, quan el concert havia engegat, jo he plegat. El pitjor no és el mal al braç, que passarà ràpidament; l’altre és la bronquitis que porto i que em reté a Barcelona. No podia, però, deixar de participar en la manifestació d’avui, encara que ho hagi de pagar amb més dies de reclusió. No empro aquest terme amb segones; me n’adono ara. Extremera, Soto del Real o Alcalá Meco, on han anat a parar les nostres i els nostres compatriotes que es juguen la llibertat per Catalunya, per nosaltres; allò sí que és reclusió i… essent innocents. És l’Estat-presó, repressor!
He estat tres quarts d’hora al carrer, un braç recolzat en la meva esposa i l’altre en el bastó. Com que hi hem anat d’hora, hem pogut estar al rovell de l’ou: Roger de Llúria/Provença, allí on la policia deturava els manifestants. Eren els Mossos d’Esquadra que protegien la seu de la Delegación del Gobierno amb els seus polis de torn. Ningú no es podia acostar per cap banda a menys d’una mançana a la rodona. Tenen por els maleïts representants d’un govern estatal feixista que puteja (us he avisat) la justícia i persegueix arreu tot el que fa flaire d’independentisme, llibertat d’expressió, dret humans o democràcia.
La meva condició de jubilat i malalt, ahir em va permetre de seguir la sessió de la maltempsada investidura de Jordi Turull. Des de fa temps que en aquestes ocasions només escolto els que m’agraden, sí. Per què haig de posar-me malalt amb els improperis, bajanades, quan no ironies de mal gust impròpies d’un parlament democràtic? Llibertat d’expressió, de lectura i d’escoltar el que a cadascú li plagui. Així és que vaig escoltar Jordi Turull en el seu discurs d’investidura, de rèplica i poc més. Alguna cosa d’Eduard Pujol, del substitut de Marta Rovira, de Xavier Domènech i de Carles Riera. Com les gasten la pija de l’Arrimadas, el tonto de l’Albiol i el desgraciat de l’Iceta; ja me’ls conec i, per tant, me’ls vaig estalviar.
El discurs d’investidura de Jordi Turull va ser d’una precisió impecable, pròpia d’un gran estadista. El seu de rèplica, d’una talla política d’alt nivell i això que els seus advocats li havien controlat el que deia pensant en la compareixença d’avui davant del Suprem. L’home que semblava abatut en el primer discurs, va demostrar una capacitat dialèctica extraordinària en el de rèplica. Com se’l devia escoltar el jutge Llarena!
La investidura no es va aprovar per un estret marge. Els quatre diputats de la CUP es van abstenir i no hi va haver la majoria absoluta necessària en la primera votació. No sé si la gent de la CUP devia quedar gaire satisfeta, alineant-se de fet amb dels 155. Crec que aquesta gent s’ho hauria de fer mirar. Tenen polítics excel·lents que llencen per la borda i, sobretot, fan mal a l’independentisme català, a la República de la que tant s’omplen la boca. Aquesta gent, en comptes de fer tantes assemblees, haurien de fer cursos de democràcia representativa. Demà, hi haurà sessió? En aquests moments no se sap.
El que sí sabem és que el titella de la Moncloa, el sàtrapa Llarena, avui n’ha enviat cinc més a la presó i als de demà els desitjo millor sort. Això no és cap mena de justícia. És el Tribunal de la Inquisició: el que no pensa com nosaltres a la foguera, les presons d’ara a Madrid. Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Carme Forcadell i Dolors Bassa, empresonats per un jutge sense escrúpols, teledirigit des de la Moncloa, Gènova i des d’algun altre racó des d’on conspiren gentussa com José M. Aznar o Felipe González i algun franquista decrèpit. Els nostres compatriotes esmentats i empresonats són d’un nivell personal, moral i polític que dona cent voltes als voltors de la Moncloa, Gènova, Ferraz i no sé on para l’Albert Rivera, aquell noi de Granollers que va decidir trair el seu país. Per a mi, el més indecent de tots. El seu objectiu: fer desaparèixer la llengua i la cultura catalanes, amb la qual cosa aixafaria Catalunya. Però Catalunya és quelcom molt més gran del que aquest botifler es pensa. Al temps.
Tota la indignació que porto al damunt, amb mal de cap inclòs, no m’impedeix de somiar tot escrivint. Jo soc dels que crec que al final es fa justícia tard o d’hora. De primer, hem de seguir ferms en les nostre posicions. No espantar-nos. Qualsevol dia n’agafaran algun de nosaltres, dels de la base. Jo declaro que el 20 de setembre estava, matí i tarda, a la concentració davant la conselleria d’Economia, que l’1 d’octubre estava al peu de les urnes d’apoderat de l’ANC. És més, el 9-N de 2014 vaig estar de voluntari en una mesa. No cal reiterar que sóc independentista de fa molt temps (potser no de tota la vida, però tinc testimonis que es remunten a començaments dels seixanta). I, tot el que escric queda publicat: algunes coses me les guardo per al dia que calgui. Aquí em tenen els del 155, un de base que en pot escarmentar molts altres. Aquí!
No empresonaran tot un poble, ni tan sols els inalterables més de dos milions de catalans que formem la massa crítica de l’independentisme i que persisteix i es va eixamplant. No podran amb nosaltres! Només desapareixerem per la mort. Ai! Si poguessin tornar-nos a cremar a la foguera! L’odi, l’afany de venjança és d’ells. El nostre afany és de justícia i persistirem en la nostra lluita enraonada i pacífica fins la victòria. La raó, com deia avui l’eurodiputat Terricabras, no ens la donarà la UE, però sí els seus tribunals, que són realment independents. Tenim la dignitat, mai ens l’han pres, però ens falta la justícia per a 7,5 milions de catalans que es deleixen per tenir una societat lliure i justa.
S’apropen temps encara més difícils. Lluitarem cadascú des del seu lloc i ho aconseguirem. Els malvats seran castigats i allí els cruixiran les dents. Només cerquem justícia. Si no la volen pactar enraonant, la lluita serà llarga, però la victòria nostra. Espanya té un problema, nosaltres una il·lusió.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
[Subscriviu-vos al canal de Telegram d’El Matí: t.me/elmatidigital]
