Diuen que el Nadal és temps d’alegria i de germanor. Com ja explicava en un escrit de l’any passat, Nadal és cada dia, i no només hem d’estar bé amb els familiars aquests dies, sinó tot l’any. Però el que sí és cert que en aquests dies trobem a faltar més que mai els nostres éssers estimats: fa just vint anys que vaig perdre el pare, i set anys, que vaig perdre la mare. El Nadal no ha estat mai més igual, sense ells. Però evidentment, ells voldrien que estiguéssim bé i que seguíssim celebrant el Nadal, i a la nostra manera, ho fem. Les tradicions que em van ensenyar no les perdrem mai.
Avui m’he emocionat molt perquè he rebut una felicitació de Nadal de la meva filla, enviada des de Zurich, ciutat on viu amb la seva parella des de fa dos mesos i escaig. Però l’emoció rebuda on em diu que m’estima molt no em concorda amb el fet que no em vol donar l’adreça de casa seva, a Suïisa. Només em diu que viu al centre de la ciutat de Zurich. I si l’hagués d’anar a veure per alguna cosa, on l’aniria a trobar? Mai m’hagués pensat que això em podria passar a mi. Em consola que em diu que està bé i que almenys, és viva. Espero que em digui la veritat. Les mares som mares, i patim per tot. Només es posa en contacte amb mi cada mes o mes i mig.
Tot i que porto una vida normal, aquesta espineta que porto clavada al cor, no desapareix.
El meu bebè, la meva “cagallona”, nom que li deia quan era petita, no em vol dir on ha construït el seu niuet d’amor, amb la seva parella. Des de l’agost de 2023, en que ens van obligar a baixar d’un creuer, fins ara, hi ha un abans i un després en la relació mare- filla.
Aquest fet ha estat el pretext perfecte per dir que les coses no estaven bé. Amb la il·lusió que vaig emprendre aquest viatge!!!! Celebràvem dues coses: que ella ja havia acabat les dues carreres i era una despedida, ja que a l’octubre ja marxava a viure a Suïssa.
Com a mare, tinc l’obligació de dir el que penso, sinó no seria una bona mare. No puc dir amén a tot. Una altra cosa és que els fills facin cas. A tots, els pares ens han advertit de coses o de perills, i llavors, els fills hem fet el que hem volgut. Ara entenc com els nostres pares patien per nosaltres, més que mai em puc posar a la seva pell.
Intento fer el cor fort, i no defallir. No em puc permetre el luxe de posar-me malalta. No us diré que no pateixi, pateix, i molt. Només em consola que ella em diu que està bé. Si em diu la veritat o no, no ho sé. Des de la distància i el desconeixement d’on viu, només em toca resar perquè no li passi res. Demano a Déu cada dia que em protegeixi als meus dos fills.
Com a mare tinc l’esperança que algun dia, quan ella sigui mare, se n’adoni que de mare només n’hi ha una. El cordó umbilical entre una mare i una filla no s’hauria de trencar mai. No sé què pagaria per tenir la meva mare al meu costat. Penso viure molts i molts anys, però esperem que se n’adoni a temps, i no sigui massa tard.
