Ja sabem que no és fàcil la coherència (i no em refereixo a la coherència entre el que pensem i el que fem, terreny abonat a contradiccions, sinó entre uns i altres principìs aplicats incoherentment a diferents realitats).
Per a molts adults de les darreres dècades, parlar d’una esquerra democràtica era gairebé una innecessària duplicació. De fet, era la mateixa esquerra la que s’havia erigit en tribunal administrador de certificats de democràcia; ella jutjava els enemics polítics, però mai del món no admetia de ser jutjada per ells o per altres.
Ara mateix tenim a l’abast dues menes de qüestions urticants: per una banda la consulta catalana; per altra, la reforma de la llei socialista de l’avortament a la carta . Els catalans ens omplim la boca volent fer acceptar la consulta (si més no a tots els que volen passar per demòcrates); entre d’altres arguments, no n’hi ha cap que superi aquest: consulta i democràcia son sinònims. Ara bé, en tractar-se de l’avortament, aquells doctrinaris estripen la teoria. La prova és que ningú d’aquests opinants ni ara ni abans ha exigit als partits governants (el PSOE i el PP) que abans de legislar, preguntin a la ciutadania. No ens oferirien així una prova, elemental però vera, d’aquella absent coherència?
Aquí hi ha un problema real. I no res menys que d’esquizofrènia, ensems política i filosòfica. Ja ho sé que hi ha molta gent per a la qual l’avortament és un ‘dret fonamental de les dones’. És una doctrina tan ‘evident’, que ha esdevingut políticament correcta. Tan correcta com el nazisme a Alemanya o el comunisme a la URSS abans d’esfondrar-se. Però no res més.
En lloc d’acumular insults i desqualificacions contra els anti-avortistes; o en lloc de muntar falsos debats, per què no gosem preguntar a tots els ciutadans adults quina és llur ‘preferència’? Tot i que, ben mirat, ja és prou bèstia que haguem de pronunciar-nos sobre preferències en aquesta matèria: al capdavall qui ens ha donat el poder de decidir, en abstracte i universalment, sobre el dret a existir de l’ésser que, havant estat concebut, encara és al ventre de la mare? O encara pitjor, per quins set sous les mares tenen el ‘dret’ de decidir si el fill concebut mereix o no de seguir vivint? Elles diuen que decideixen sobre llur cós; però callen (potser obliden? no, la ideologia les encegueix) que el no-nat no és llur cós, sinó que és una altra cosa, un ésser humà portador d’uns drets que ningú a dreta llei no els els pot discutir. Però qui gosa dir-los-ho a la cara? És una doctrina, no solament maleïda (filosofia), sinó proscrita (política). Per qui? Per què? Això és una altra cançó.
He esmentat el terme esquizofrènia: qui podria trobar-ne una expressió més clara que els ‘dogmes’ paral.lels: pontifiquem i ens estripem la roba quan es tracta d’escupir fàstics contra les bestieses dels nazis i dels comunistes (pensament obligatori) de què el segle XX en va ple; també pontifiquem i ens estripem la roba, però ara contra els qui volen oposar-se a la bestiesa dels avortistes (pensament prohibit).
I d’aquesta esquizofrènia arrelada potser no trobaríem una expressió més esclatant que en el fet de no arribar ni a imaginar que hi pugui haver algú que, declarant-se a favor de la independència catalana, es declari -en canvi- contrari a l’avortament. Aquest aparellament esdevé tan escandalós, que no s’arriba ni a considerar: supera tota possibilitat de ser àdhuc pensada. I coses com aquestes ens donen el grau en què vivim amorrats a una filosofia fàcil; o pitjor, ‘induïda’, feta de consignes i amenaces (no deien que a Cuba tot el que no és obligatori, es prohibit?).
Cal ser honest. Si poso el llistó de la democràcia en l’expressió de l’opinió dels ciutadans, no vol dir que pensi que els ciutadans han de poder decidir sobre qualsevol qüestió socialment discutida. No ho penso, perquè penso que hi ha moltes qüestions que no són definibles amb el vot. I si malgrat tot acabo de demanar que cap govern ‘democràtic’ decideixi sobre l’avortament sense abans haver demanat l’opinió dels seus ciutadans, això és el resultat exclusivament de la situació a què hem arribat: societats sense cohesió sobre qüestions tan fonamentals com el dret a la vida de TOTS els concebuts. I llavors l’única via no dictatortial que ens queda és la decisió ciutadana.
I per honestedat haig de dir que el dia que en un referèndum la majoria donés suport a l’avortament, jo seguiria pensant i defensant que el dret a viure dels no-nats ningú no els el pot negar. Exactament com seguiria defensant que el dret a existir d’una Catalunya independent no depèn dels resultats hipotèticament adversos d’una consulta amb tots els ets i uts.
Però amb una diferència fonamental: que el dret a la vida no es pot deixar al resultat majoritari d’una consulta; per contra, el dret a la indepèndencia sí que ha d’anar democràticament lligat a l’opinió de la majoria dels ciutadans. La primera és una qüestió metafísica i moral; la segona és una qüestió històrica i política. Que no és poca diferència, com hi ha Déu.
I quan veig que els autotitulats ‘esquerrans’ es consideren cridats a decretar l’avortament; i els mateixos esquerrans es consderen cridats a negar, no ja el dret a la independència de Catalunya, sino àdhuc el dret dels catalans a ésser consultats sobre aquesta qüestió, arribo a la conclusió i m’entristeix que tots plegats anem malament de filosofia política.
Josep Maria Barnadas, historiador català resident a Bolívia
