Dissabte passat vaig estar una bona estona a can Reagrupament: van tenir la gentilesa de convidar-nos. Per tal de tranquil·litzar als qui veuen el fantasma del radicalisme –suposo que volen referir-se a postures violentes- en qualsevol manifestació d’afirmació nacional més enllà de ballar sardanes o cagar el tió, diré que no em vaig trobar allà amb cap colla de descamisats o d’incontrolats antisistema, ni representants d’aquells guardians intolerants de les essències pàtries que cada onze de setembre escridassen a qualsevol que no sigui un d’ells.
No. Malgrat que allò que es reivindica implica enfrontar-se a uns altres que creuen que allò és seu, dissabte passat el discurs d’en Carretero no va ser contra ningú; tampoc no va repartir retrets als qui han fet el camí fins avui. Encara vaig percebre algun rampell visceral aïllat i alguna relíquia de ressentiment, però estic convençut que són residuals. Es va parlar en positiu d’objectius, de treball, d’afirmació. Vaig veure aplegats homes i dones il·lusionats i tocats per la gosadia, però amb el seny de les persones que entenen l’abast i la significació d’allò que emprenen.
Aquest independentisme civilitzat que vaig presenciar enceta el camí amb ferma determinació i amb vocació de transversalitat per aplegar un ampli ventall de corrents i pensaments polítics. L’objectiu és prou essencial: l’assoliment de la independència de Catalunya i la regeneració de la vida política del país.
El patriotisme dels independentistes dels escarafalls, que esmentava en començar, és inqüestionable, però no comparteixo ni el seu mètode, ni les seves formes ni el seu model de país. És palès, però, que malgrat condueixin un altre cotxe són companys del mateix viatge, i que en aquesta tasca col·lectiva s’hi hauran d’implicar també un bon grapat de científics, intel·lectuals, empresaris, artistes i prohoms de la societat civil, i, tanmateix, membres d’altres sectors menys notables de la nostra societat. Però Catalunya serà plenament sobirana, farà el tomb cap a la independència, si així ho vol la seva classe mitjana -social, econòmica i cultural-, entesa aquesta no com una categoria dialèctica sinó com la descripció de l’estàndard occidental de ciutadà. I penso que Reagrupament té la potencialitat intrínseca per arrossegar aquesta part del país.
Això no obstant, la plausibilitat de l’acció política al Parlament demana alguns posicionaments ideològics: no es pot deixar llibertat de vot en tots els àmbits d’actuació, amb l’únic referent orientador de l’assoliment de la plena sobirania. Perquè fins arribar a la majoria parlamentària independentista passaran anys, i tan si s’està al Govern com si s’està a la oposició caldrà votar i legislar i, per tant, posicionar-se en polítiques d’infraestructures, en el model sanitari, en polítiques econòmiques, monetàries i socials, definir-se en el model d’ensenyament i en el territorial i administratiu, en la concepció del tipus d’estat i dels seus límits regulatoris, etc. A més, la indeterminació en temes cabdals pel desenvolupament del país podria provocar derives erràtiques i tensions internes que, a la llarga, podrien malmetre el projecte: és una raó de supervivència i d’eficàcia.
Per aconseguir una capacitat d’integració àmplia de sensibilitats és comprensible l’adopció de la pràctica de la llibertat de vot dels diputats en algunes qüestions ideològiques especialment delicades, però precisament el meu propòsit de contrastar algunes poques qüestions antropològiques -que jutjo essencials des dels meus plantejaments democratacristians- amb les posicions que finalment s’assoleixin com a programa d’acció, m’aconsellen esperar abans de donar el meu suport incondicional al projecte.
A banda d’aquestes objeccions, comparteixo plenament les raons fonamentals i els objectius: la transversalitat política, la consecució de la independència i la regeneració democràtica. Les tres han estat a bastament defensades per la gent del col·lectiu El Matí. Per tant, hem de congratular-nos amb naixement de Reagrupament. Després de l’aparició de nombrosos moviments i iniciatives independentistes durant els darrers mesos, molt valuosos però sovint de caràcter més testimonial i sense l’ambició de fer política parlamentària, Reagrupament sorgeix, ja no com un gest, sinó com un projecte polític organitzat, amb la voluntat decidida d’actuació fins assolir la condició d’estat. Aconseguir sacsejar les postures acomodatícies o resignades d’uns quants ja ha estat un bon començament. Enhorabona! Compteu des d’ara, amb la meva simpatia i suport.
Podria argumentar algú que aquests senyors poden fer aquest discurs perquè no tenen cap responsabilitat de govern; que la política real faria tocar de peus a terra a aquesta colla de irresponsables i somniadors. Alguns altres diuen que són un ressentits oportunistes que volen treure rèdits (de poder? econòmics?) de la pobre gent catalanista desencisada i empipada… Jo no vaig copsar res d’això. Potser serà que és l’única llum que esbrino en la foscor de l’horitzó nacional; potser serà que ho veig com una possibilitat versemblant de tombar el desencís, que ja dura massa, de trobar-nos en un atzucac; potser és la impaciència de no restar passiu; potser em traeixen les ganes de despertar la consciència nacional de l’ensopiment general; pot ser és que somnio truites; potser serà la ingenuïtat que no em permet veure obscures intencions i ambicions personals en tot aquest muntatge…
Serà el que serà, però dissabte vaig entendre que això va de debò, que tot plegat no va ser una suggestió col·lectiva, un encantament. La Catalunya impossible de la que parla en Quim Torra ja no sembla l’Utopia de Thomas More. El moviment que s’ha iniciat té inèrcia, i la seva determinació no pot catalogar-se com el somni d’una nit d’estiu; l’antic ideal té ara l’ufanor d’una rosa nova. Penso que no els tremolarà la mà ni la veu durant el projecte, però la realitat és que el moviment ha nascut en contra de l’establishment; que fa nosa i és incòmode perquè trenca el joc actual de representacions d’espais i pot obligar a prendre posicions que comprometin relacions d’influència i còmodes equilibris assolits. Que no seran tot flors i violes, vaja.
La gran aportació de Reagrupament ha estat, d’entrada, anunciar amb força que hem arribat a una cruïlla. Com a país ja no podem continuar donant explicacions per tot i suportant campanyes denigradores, ja no si val de seguir negociant miserables competències en un estira i arronsa patètic i infructuós. Ja n’hi ha prou de contribuir al benestar dels altres migrant els nostres recursos i que, per contra, ens acusin d’insolidaris. Ja està bé de demanar permís per prendre qualsevol decisió. Fer país –ho dic amb agraïment a tots els qui s’hi han escarrassat en aquesta tasca tan necessària per mantenir viva la nostra pàtria- ja no és suficient: ara hem de posseir-lo, hem de fer-lo nostre. Potser sí que ja és l’hora de deixar de pidolar la nostra sobirania i decidir-nos a prendre-la.
Ens empara la força de la raó. El camí cap a la independència és la via política, no hi veig una altra. És la argumentació civilitzada per a sumar voluntats i fer entendre els nostres drets, és l’absència de violència verbal i física, és l’elegància de les formes en les reivindicacions però la fermesa i la radicalitat de la convicció en la exigència d’allò que ens pertany.
Caldrà esperar per a valorar si Reagrupament és el millor instrument per aquesta tasca. Però el missatge ha estat llançat: el procés ha començat amb una acció política organitzada i amb la intenció de no aturar-se. Crec que aquest temps del país requereix, d’una manera que estimo ineludible, un posicionament personal compromès. No és tan important el on o amb qui: el que cal és sumar esforços. Però el pas endavant decidit, el salt a les trinxeres de primera línia de combat, no el podem seguir postergant.
P.S.- Malgrat que en la terminologia periodística, descriptiva i, per tant, simplificadora, se’ns anomeni independentistes, nacionalistes o sobiranistes radicals, trobo que, sense ànim d’apropiació exclusiva, allò que s’escau més és el terme ‘patriotes’. El patriotisme és la virtut pròpia dels qui estimen la terra i la herència dels seus pares o la que han fet seva, tot respectant la dels altres, perquè la valoren com l’àmbit existencial on cadascú es desenvolupa plenament com a persona.
