A finals de novembre va començar el mundial de futbol al país de Qatar, territori de l’Orient Mitjà conegut, entre altres coses, per tenir un sistema de lleis opressiu en contra de la llibertat de l’individu i la llibertat de la dona. Com era d’esperar, la polèmica estava servida des del mateix moment en que el país va guanyar la candidatura. Durant les setmanes prèvies al torneig, les xarxes socials es van inundar de missatges en contra de la celebració de la copa del món principalment perquè s’entenia que “no es pot realitzar un esdeveniment d’aquestes magnituds en un país que atenta contra els drets humans”. Però com diuen els americans, el diner parla.
Però el conflicte interessant comença quan apareix la contra crítica d’aquests comentaris que defensen les lleis d’aquests països opressius contra els drets de les persones. L’argument principal és que no es pot pretendre canviar les lleis d’un país perquè a tu, estranger occidental que ve del primer món, li ve de gust. S’entén que s’ha de respectar la multiculturalitat d’aquestes regions, que tenen altres maneres de fer i de viure la vida, i que obligar a aquests països a canviar les seves lleis és una altra forma de colonialisme.
Preguntem-nos el següent: pot una universitat vetar alumnes islàmics de les classes pel fet de portar el hiyab? Trobarem una divisió d’opinions: els que diuen que no es pot perquè atenta contra la llibertat individual de la persona i que forma part de la seva cultura, i els que diuen que sí perquè s’han de complir les lleis del país en el que estàs i que aquest no té l’obligació d’acceptar les costums d’altres països.
Llavors, quina és la conclusió? Com s’ha d’actuar? És cert que això no és blanc i negre, i que no hi ha una veritat absoluta. Però com en tot a la vida, s’ha de prendre acció. La meva opinió es la següent: un país sí pot vetar certs costums dels seus individus si aquests atempten contra la llibertat. I encara més: un país sí pot pressionar per canviar les lleis d’un altre país si aquestes també atempten contra la llibertat.
És això una visió colonialista occidental? No. Si Qatar fos un país lliberal i democràtic i hagués conquistat Espanya a l’època de la Inquisició, jo ho hauria agraït perquè la finalitat sempre és el progrés. I aquí està, per mi, el centre de tot el problema. Hi ha progrés quan una noia decideix no portar el hiyab o el burka i es colpejada per membres de la seva família? No, perquè el fet de portar-lo no és una decisió presa des de la llibertat, sinó per por a les conseqüències que això comporta. Hi ha progrés quan una gran part de l’educació es centra en el fanatisme religiós basat en un llibre escrit fa milers d’anys? No, i la demostració està en que només 12 musulmans han guanyat un premi Nobel, en comparació als 182 que han guanyat els jueus. Si un país no inverteix en ciència no hi ha progrés. I la mateixa resposta la podem aplicar per l’encarcerament i assassinat d’homes homosexuals, etc.
Els humans tenim la capacitat per discernir què significa viure en harmonia i què no. Sabem el que ens convé per formar una societat sana, democràtica i lliure, i per tant com a individus de països descendents de la il·lustració tenim l’obligació de defensar aquest ideal. Quan ocorri el moviment il·lustrat en els països islàmics opressius, podrem parlar de tu a tu sobre costums, drets i llibertats. Però si fins el moment el fanatisme religiós i el patriarcat ho dominen, occident no ha de respectar els seus costums.
