Amics, amigues,
El diari El Punt Avui del proppassat dijous (23-VIII) duia un parell d’articles, a les pàgines 5 i 10, respectivament, que se’m va acudir de relacionar. El primer es titula “Un poble francès” i en són autors els professors d’Esade Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano. El segon, signat per Òscar Palau, es titula “El 155, més enllà de les xifres”. Probablement, molts i moltes de vosaltres deveu estar seguint la sèrie de TV3 a què es refereix el primer article. Reconeixent l’autoria d’ambdós, o tres, autors, em permeto de fer-ne uns resums molt personal suposant que vosaltres hi veureu, o no, la mateixa relació que hi he vist jo mateix.
Seguint Castiñeira i Lozano, ens trobem a la part francesa governada pel govern de Vichy encapçalat pel general Pétain, però sotmesa al control dels nazis durant la segona Guerra Mundial. Els/les que seguiu la sèrie ho sabeu millor que jo, que no la segueixo però que sé de què va. Evitaré les “entre cometes” per alleugerir la lectura.
La virtut de la sèrie és que adopta com a fil narratiu el punt de vista de la població civil, les seves reaccions als esdeveniments, els seus dilemes i contradiccions, les seves pors, els seus secrets o ambigüitats. La vida quotidiana d’un alcalde i la seva dona, els comissaris, la directora i els mestres de l’escola, la visió dels nens, els petits empresaris, els primers resistents comunistes i gaullistes, els feixistes francesos; històries gens convencionals derivades de la situació d’ocupació. Actes de vigilància i de descobriment de secrets; les denúncies i delacions; les detencions i l’ambigüitat moral a l’hora d’assumir compromisos o prendre decisions en una vida quotidiana caracteritzada per l’excepcionalitat.
Tota aquella gent intenta entendre la situació, fer-se’n càrrec, amb el dubte de si han d’obeir la (nova) autoritat o col·laborar amb el nou règim, o per contra s’hi han de resistir. Els controls rutinaris, les detencions, les restriccions econòmiques, la presència policial, la prohibició de l’educació republicana a l’escola… són clars símptomes d’una repressió tova, perquè al principi no hi ha morts evidents i tot fa pensar que la vida pot continuar.
Guanyen interès les figures del col·laboracionista, del resistent, del delator, del traïdor, de l’oportunista, de l’arribista, del pocavergonya, de l’heroi. La gran majoria de la població francesa, però, almenys a l’inici de l’ocupació alemanya, no era ni col·laboracionista ni resistent, ni actuava moguda per una ideologia forta. La majoria navegaven en els dubtes, intentaven situar-se davant la nova situació, comprendre-la per després respondre a la pregunta: Què he de fer? Què em toca fer? Cap a on he de decantar el meu compromís? Com he de viure a partir d’ara la meva vida quotidiana, quan resulta que la situació és totalment insòlita i anòmala?
Els autors diuen que la sèrie és digna de ser vista sobretot per aquells que desconeguin quin va ser el funcionament del règim de Vichy i el paper jugat en aquell període per tota una cohort de funcionaris francesos que van acceptar de col·laborar acríticament amb l’Alemanya nazi i van desenvolupar polítiques d’inspiració feixista a partir d’una pura concepció tecnocràtica del servei a l’Estat. Acaba l’article amb una frase de Jean-Pierre Ingrand, un dels grans col·laboracionistes de Vichy que va aconseguir fugir al final de la guerra: “Em vaig equivocar. El més difícil en temps de crisi no és complir amb el teu deure, sinó discernir-ho amb clarividència”.
Molt diferent va ser l’actuació dels funcionaris de la Generalitat durant l’aplicació del 155. En el segon article que he enunciat al començament, el seu autor, Òscar Palau, diu que alguns col·lectius de funcionaris organitzats ja han fet balanços inicials el últims mesos dels danys sobre el terreny de l’aplicació del 155 sobre l’administració catalana: 259 càrrecs destituïts, 12 de nomenats pel govern espanyol, 108 normes en tramitació que han decaigut. Més enllà d’això, però, la dràstica intervenció durant més de set mesos de l’autogovern de Catalunya ha deixat una rèmora amb conseqüències de tot tipus més difícils de quantificar.
Així ho van subratllar, segons Palau, en el marc de la recent clausurada Universitat Catalana d’Estiu, els professors de dret administratiu de la UPF, Josep Ramon Barberà i Xavier Bernadí, aquest últim, a més, un dels alts càrrecs que va resistir des de dins la seva aplicació (155) com a director general de Dret i d’Entitats Jurídiques del Departament de Justícia. I és que el “control polític i ideològic absolut” que va exercir el govern de Madrid dia a dia porta a una altra conseqüència: “L’Estat ara és perfectament conscient de com funciona l’administració de la Generalitat” (el que deuen haver après!, penso jo). Ha dit Barberà: “En algunes àrees dubtava, produint paràlisi i incertesa. Han estat mesos llençats, inútils; sense cap iniciativa política, cap norma tramitada, cap pla d’actuació i en què fins i tot s’han abandonat iniciatives en marxa… Es va alentir la maquinària administrativa, perquè Madrid exigia sempre informació addicional abans de donar cap autorització. La intervenció econòmica va quedar col·lapsada”. Els funcionaris havien de signar documents donant fe que cap de les despeses no anava a fins independentistes. La situació encara va ser més incòmoda pels alts càrrecs que es van quedar (la majoria). Bernardí lamenta: “Vam afrontar un dilema ètic, perquè no podies fer pitjor la feina, però si ajudaves massa podies ser acusat de col·laboracionista”. El mateix alt càrrec encara afegia més elements a la reflexió: “L’ovació del Senat el dia que es va aprovar el 155, l’apropiació dels logotips de la Generalitat, la mofa de la vicepresidenta (la Soraya) al Diplocat… No és la simple ocupació de les institucions, és l’actitud amb què es fa”. Acaba: “Hi ha hagut una humiliació institucional, i això també pot dificultar que hi hagi vies de diàleg i entesa”.
Aquí ho deixo. Crec que n’hi ha prou per saber més, reflexionar i tirar endavant el procés.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
