Et perdono, Duran
Les persones tenen mèrits i demèrits, filies i fòbies. Els polítics son persones. Ergo…
Duran és d’aquelles persones que té mèrits evidents. Bon orador, polític mediàtic i camaleònic… no dubteu mai de la seva sinceritat: Quan diu blanc, creu fermament que s’ha de defensar el blanc. Pot donar-se el cas que això succeeixi un dilluns. Dimecres, pot estar defensant el gris amb la mateixa convicció que va defensar el blanc del dilluns… i diumenge, quan ha esdevingut clar que allò que fou primer blanc i després gris, era efectivament negre, ell us farà veure de bona fe que sempre havia defensat el negre. (Podríem prendre, com a exemple, una blanca ppvergència i una negra sociovergència…).
Com a virtut personal ell us dirà que practica i exigeix la lleialtat. Això és cert. Per poder existir dins del seu entorn, has de posar a prova la teva lleialtat tantes vegades com faci falta; una lleialtat unívoca i excloent.
És d’una timidesa, en Duran, i d’una irascibilitat imprevisibles, però quan es relaxa pot deixar-se estimar. Si es deixés estimar més li seria més fàcil evitar el rictus de constant neguit. Però per sobreviure en l’oasi català durant més de trenta anys, cal tenir la pell molt dura i cap amic polític de veritat, o no tens cap possibilitat (de fet, ni a Catalunya ni enlloc, per això els matiners defensem que el pas per la política ha de ser temporal).
Com a ex-seguidor d’ell, he pogut gaudir-ne en més d’una conversa privada. És d’aquells líders que et captiva en el cos a cos. Com a adversari, però, és letal: no tens cap possibilitat. Maniobra amb contundència i no té pietat. Però manté per sobre de tot un comportament honorable (joc brut en el camp de batalla, però treves per retirar els morts). Sobre les seves febleses i defectes, doncs… qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.
Pel què fa al títol d’aquest article, us podeu imaginar que és un recurs estilístic. De fet, Duran, no hi ha res a perdonar. Potser lamentar que les coses no haguessin anat d’una altra manera. Però els matiners posem la lleialtat a la veritat per damunt de la lleialtat a les persones. Per tant, no podem compartir el teu projecte personal.
Bé, poca importància té això ara. El teu rebuig frontal a donar joc al que defensen “els quatre amics” del matí no ha tingut més transcendència. Crec que els anys que vàrem mantenir l’enfrontament ideològic van ser uns bons anys d’aprenentatge i que des de les nostres posicions vàrem ajudar a fomentar el debat polític. UDC ens va donar, cosa excepcional, l’ocasió de poder-ho fer. Ara ens sentim més útils participant en tot aquells fronts que representin un servei a una Catalunya més lliure i més plena. I, mira Duran, molts no ens volem donar de baixa, ja que per molts de nosaltres UDC segueix sent, encara, casa nostra.
Saps que et guardo un sincer apreci i sé que és correspost. Per això m’he permès escriure’t aquest article, en el petit espai de llibertat mediàtica que els matiners hem pogut crear en part gràcies a tu… Si no, encara estaríem assistint a assemblees i juntes inacabables (25 anys d’assemblees i juntes… què t’he de dir!).
No hi ha res a perdonar, Duran, ni res que no pugui ser perdonat, sobretot quan l’enemic és a les portes de la ciutat.
