I qui ho diu que res dura eternament? On, quan, posem fi a l’eternitat?
Per a què voler ser etern, si el que és etern no és bell i perd valor.
Saber, precisament, que tot s’acaba és el que et fa viure el moment. Ens acostem a la vida més intensa i més apassionada robant minuts, segons, hores a un final.
Els instants es fan eterns si es copsa l’esperit, la sensació, els frecs de sensacions despertades, no conegudes i algunes abans rebutjades, que et planten cara una i altra vegada.
Alguns moments que admets finalment, alguns que no pots admetre per prejudicis que no et deixen volar, somniar, enlairar-te i baixar en un picat.
Tirar-te al buit i sentir un ofec i a la vegada respirar profundament aire fresc i encoratjador. Somnis que t’omplen, realitats que ja no són somnis, records que són per sempre, visions que et fan alçar la mirada. Ferides que et colpeixen. Moixaines, carícies que regales. Camins que persegueixes. Tristors, rialles, calfreds que amanyaguen . Una copa, un plat. Magatzem de vivències.
Resoldre que no les acceptaràs et porta a un fi no etern.
Descobrir allò desconegut, actuar impulsivament, fer parades. Estimar-te.
Tot el que et porti a un crit a la llibertat sota les fulles d’una tardor que ve tard i un hivern fosc i fred que has d’omplir de llum.
Misèries, regals… La vida. Satisfaccions, decepcions… La teva vida.
Qui ha decidit que no serà eterna la meva rialla, el meu plor, el meu respirar, les meves paraules?
Som eterns i únics, som, som i som. Som quan passegem, som quan ens enfadem som per tot allò que som i que ens fa ser. Som els records de nosaltres mateixos. Som el que encara no som.
I hem de ser lliures, respectuosos o insolents. Rebels amb el que ens vol lligar de mans i peus. Sincers amb nosaltres mateixos, amos i hereus dels nostres pensaments, inquietuds. Exploradors.
Els moments viscuts intensament et marquen, et regeneren, et deixen anar, t’esperen. La suma de tots ells configuren la teva vida i la teva eternitat. Que trist seria sentir-se en un fi no viscut, una eterna vida menyspreada, desaprofitada per no abocar tot allò que tens a l’abast per fer-la real eternament, i eterna, tot just quan s’acaba.
