La crisi política i econòmica que estem passant, a nivell individual o col·lectiu, nacional o mundial, sembla que ens exigeix replantejar no un mer reajustament d’alguns punts socials concrets, sinó més aviat buscar la causa de tot el que està succeint; es tracta d’aprofundir en el malestar que s’ha creat al voltant nostre i cercar-hi solucions. El vertaders o autèntics indignats eren més dels que cabien a les places ocupades ! Érem tots!, cadascú a la seva manera ! Crec que hem estat arrossegant un gran dèficit de maduresa ètica i democràtica pel fet de no posar l’accent en la dignitat, drets i deures fonamentals de la persona humana. Molts dels plantejaments que hem anat fent des del diversos àmbits han mostrat una certa descura el redescobriment de la veritat de l’ésser humà, vist com a “persona”. Només a partir d’aquest concepte tan fonamental podríem haver organitzat millor tota la vida social, familiar, professional, i ensems també albirar millors perspectives i amb més optimisme. En altres paraules, podríem haver fet polítiques força més adequades i conformes amb el bé comú integral.
L’ésser humà -a imatge del seu creador- és una persona lliure, intel·ligent, capaç del millor, d’allò que és més excel·lent i de tot el que es pot anomenar bo, bell i veritable. Aleshores hom pot descobrir, de seguida, la potencialitat personal. Caldria només ser homes de bona voluntat, de recta intenció. I, llavors, a partir d’algunes premisses fonamentals personalistes que toquen el voraviu del que hi de més íntim en la persona humana, podríem haver edificat un món més just, recte, lliure i igualitari.
Un imprescindible element, en l’exercici d’aquesta capacitat i possibilitat de reconstruir aquest món social, econòmic i familiar, és l’amor -l’ “àgape”- envers els altres. Per molta justícia que hi hagi, per molta prudència que hi posem, per molt estudi que hi esmercem…, si no hi ha un gran amor envers el proïsme no veurem la necessitat de fer nous plantejaments ètics. Només ens quedarem en solucions parcials, en pedaços que hauran mirat més l’economia, la productivitat, el benestar material…que no pas les persones: una a una, si això fos possible. El polític no pot deslligar-se dels variats aspectes que conformen la necessària unitat de vida que caracteritza tot l’esser i obrar humans, basats en l’amor desinteressat.
En poques paraules, es pot afirmar que per fer una política nova s’ha d’entendre que l’amor forma part de la vocació de l’home i que sense amor no val ni perdura res; i que un mer humanisme desproveït de l’afecte i el respecte per la persona -sigui de la raça que sigui, tingui la ideologia que tingui, faci el que faci- no pot anar clarament endavant. També els polítics han d’estimar el proïsme. Els governants han d’amar els súbdits; els funcionaris públics han de servir per amor, els ciutadans ens hem de respectar els uns als altres. Tots ens hem de veure com persones que són capaces d’estimar, servir, col·laborar, treballar responsablement i de veure’ns el rostre els uns als altres. La nostra dedicació “preocupant” serà la de viure, conviure, ajudar, escoltar i compartir. No fa gaires anys, afirmava Benet XVI que l’amor “és la principal força impulsora de l’autèntic desenvolupament de cada persona i de tota la humanitat” i per això, aquest amor, aquesta entrega, aquesta força íntima, intel·ligent i lliure, ha de ser la via mestra d’una nova política, sense mentides ni corrupcions, sense falses promeses ni tàctiques estranyes.
Des d’aquestes pàgines de “El Matí” digital trenco, una vegada més, una llança per tal que la nostra democràcia tingui aquests fonaments: l’amor, la veritat i la llibertat personals. Que la persona i el respecte de la seva essencial dignitat estigui en el centre de l’atenció política.
Continuarà…
