Ara que tots s’apunten a aclamar pel benestar des de diferents vies, voldria fer alçaprem en el fet que aquest benestar ha de ser integral. És a dir, el benestar d’una societat s’ha d’oferir a tots els seus components: ancians, malalts, professionals, pares, nens, professors, treballadors, investigadors, pagesos, homes i dones… a tots i a cadascun dels membres que integren la societat. Els governants han de veure els súbdits com els seus iguals, com conciutadans i col·laboradors…Els polítics han de considerar els concebuts -i encara no nascuts- com a éssers humans vius; els immigrants com a amics -siguin intel·lectuals, treballadors manuals, formadors, educadors, metges,…-; els aturats i els indigents…com a germans, etc. En tots hi han de veure persones que tenen i mantenen en tot moment una essencial dignitat.
S’han fet moltes polítiques, tant des de la dreta com des de l’esquerra. Tot ho ja hem provat. Hi hagut liberalismes econòmics: alguns liberalismes exacerbats, que han posat sobretot l’accent en la llei de la oferta i la demanda i han portat la societat cap a extrems de fallida econòmica o de malestar global; a l’altra banda, tenim marxismes i socialismes de tota mena -també exacerbats- que han promès falsos i tristos paradisos sense llibertat política i amb tota mena d’ofertes, fins i tot, quasi capitalistes que han desconcertat a molta gent (Xina, per exemple) i han portat alguns pobles cap a la seva capidisminució o al fracàs, aconseguint ensems esclavitzar mig món amb el resultat d’un desastre total; trobem també dictadures d’estil divers, democràcies febles, populismes barats, i experiències de despatx….I ara en paguem les conseqüències. S’han intentat correccions, més o menys racionals, sense aconseguir, però, millorar el benestar i el bé comú. S’ha buscat el salvador en el Papà Estat i en les seves institucions. S’ha caigut en paternalismes impotents i decebedors.
Hom es pregunta si hi ha alguna solució…Potser és aquella que diu: “cal canviar alguna cosa per tal que no canviï res“ (El Guepard de Lampedusa) ? Un cop més, decepció. Molts teòrics de la política -constitucionalistes, catedràtics de dret polític i experts en economia i fiscalitat, ex-governants de despatx luxós, sociòlegs, etc.- han presentat solucions, a llarg i curt termini, que només han estat “promeses” ineficaces i que no han canviat res. Cortines de fum ! En moltes d’elles no hi hem vist que es parlés de la persona, de l’ésser humà com a tal, i aquest ha estat el dèficit de molts dels programes polítics oferts. Es podria afirmar que no hi han cabut unes autèntiques antropologies personalistes. Aquestes es donen quan se cerca la veritat sobre l’home; quan es vol entendre què vol dir ser persona, i quan hom descobreix la magnífica gratuïtat de l’entrega desinteressada als altres en una comunió que reconeix la veritable llibertat i dignitat de cadascú.
Els “indignats” tal vegada han buscat la que en podríem dir “veritat” en el terreny político-econòmic. Ells han mirat de reüll els actuals governants, la força dels banquers, els posseïdors del capital o les grans fortunes. Els han trobat culpables, però després, què han aportat ? Només una confusa i inútil denúncia ? D’altra banda, no sembla pas que hagin encertat plenament en la precisa diagnosi ni en les possibles solucions: tot continua igual de preocupant, sense veure ningú gaire llum a l’horitzó. Més decepció ! I tot pot anar a pitjor: sempre amb els mateixos defectes sense arribar a cap solució justa i racional. S’ha dit que la “globalització” ens ha fet més propers, però no pas més germans, ja que en la visió antropològica de l’home en general -tant els de dalt com els del mig i els de més a baix- s’ha bandejat -s’ha exclòs- aquell que ens ha creat a imatge i semblança seva; i una societat sense el seu creador acaba sent sempre una societat inhumana. L’home -sens cap dubte- pot organitzar la terra sense tenir-lo en compte, però al final ens trobarem sempre amb uns desajustos insuperables: els de totes les èpoques; i haurem de reconèixer també que “els temps passats tampoc no foren millors”. No ens estranyi que els “indignats” acabin potenciant més nihilisme, més relativisme, més malestar, més hedonisme, més egoisme injust…en no encaminar les coses cap a un punt de vista més positiu.
No tinc la solució, però potser entre tots els homes de bona voluntat podríem encertar en trobar l’antropologia que encara ens manca en aquests moments: la que propugnaren Mounier, Maritain i companyia ? La dels pares d’Europa, com Adenauer, Schumann i De Gasperi, després de la Segona Guerra Mundial ? Sembla que encertaren en la diagnosi i en les solucions. Les polítiques socials no són ni d’esquerra ni de dretes. Les fan aquells governants -i això intenta el personalisme- que miren l’home en primer lloc, i apliquen les exigències que els dicta una consciència inquieta, pacífica i exigent alhora, a fi de rescabalar-nos d’aquelles injustícies comeses sobre els més desvalguts: els pobres i indigents, les ancians, els malalts, els orfes, els disminuïts psíquics i físics, els aturats, els immigrants…-i també els “desgraciats egoistes”, replets de diners i de poder fàctic- per tal que tots canviem el nostre capteniment i pensem més i millor en el proïsme necessitat d’ajut.
