Si alguna cosa bona ens deixa el 2020, és sens dubte el pas endavant que ha fet la societat espanyola en qüestió de llibertats. S’ha posat la primera pedra, en forma de votació al Congrés dels Diputats de la proposta de llei per legalitzar l’eutanàsia. Ara queda la votació al Senat amb alguna esmena, com a mera formalitat per poder aprovar una llei que serà recordada com a revolucionària. Som el 6é país al món i el 4t europeu que la regula.
Entre els 198 vots a favor tenim al PSOE, Unidas Podemos, BNG, ERC, JXC, Mas País, Bildu, PNV, CUP i Ciutadans. Entre els 138 vots en contra tenim al PP, Vox i UPN (cap sorpresa) i dos abstencions, les del CDC i Teruel Existe.
Parem un poc i mirem a vore en què consisteix l’eutanàsia. Segons el preàmbul de la llei “és ’l’acció d’un professional sanitari en la que es posa fi a la vida d’un pacient de manera deliberada A PETICIÓ D’AQUEST, per causa d’un patiment greu, crònic i impossibilitant o malaltia greu i incurable, que causen un patiment intolerable’’
Hem de ser conscients de la nostra condició humana i a les característiques substancials que li són pròpies, que el cicle de la vida s’acaba des del moment de nàixer, i pel camí es corre el risc d’emmalaltir, patir i finalment, morir.
Parlem de casos en els quals ja no hi ha possibilitats de cura de la malaltia i suposen un gran patiment físic o psíquic. La prolongació de la vida es fa a costa del suplici per la persona i d’una gran impotència per als familiars per no poder ajudar-la.
Les persones en aquesta situació veuen lesionades la seua integritat física, la seua intimitat, la dignitat i la possibilitat de ser autònoms a costa de dolor i patiment. Drets fonamentals que es veuen lesionats, per la qual cosa ve aquesta regulació.
Aquesta llei de mort digna no obliga a cap persona ni tampoc lleva drets. Al contrari, els concedeix a persones que els poden necessitar tant si el final està prop i no volen patir, com si el final està lluny i no volen patiments.
Ja veiem que és a petició del malalt o malalta. No és una imposició, és una llibertat personal de cadascú. Si una persona compleix aquests supòsits i no vol l’eutanàsia, no se li aplicarà. Ho repetisc, qui no vullga l’eutanàsia, no l’ha de fer servir. Però si ho vol, si que podrà fer ús d’ella complint amb la llei.
El procediment per sol.licitar l’eutanasia és clar i la persona pot tirar-se enrere quan vullga, evidentment. Eixa es la prova de la seua vocació garantista, només la pot demanar el pacient, segons les seua ideologia i concepte de vida/mort. En cap cas, cap altra persona pot decidir per ella. Ni metge, ni infermer, ni polític, ni familiar.
S’ha de fer per escrit o altre mitjà si no es pot escriure, i repetit al cap dels 15 dies, en el que es vega que no és resultat d’una pressió externa. Es reunirà amb un professional mèdic per avaluar el cas, vore les possibilitats terapèutiques i resultats. I de nou ha de confirmar la seua decisió personal. I després vindria una comissió d’avaluació que aprove el procediment i el pacient de nou haurà de confirmar la seua voluntat.
Si la comissió denega l’aplicació de l’eutanàsia, pot anar a un procediment judicial contenciós administratiu.
Si la persona no està conscient, pot haver un testament vital i un representant d’aquesta persona que faça aquest procediment. Si no hi ha testament vital en el qual es manifeste aquesta voluntat, no es pot dur a terme. Evidentment.
I pot algun metge negar-se a practicar l’eutanàsia? I tant. L’objecció de consciència està prevista a l’article 30 de la Constitució Espanyola per la qual cosa no s està obligat a dur a terme pràctiques en les quals no està d’acord.
Pel que es veu a aquesta llei, les persones que participen són conscients del que està en joc. Per una banda una persona que decideix posar fi a la seua vida amb ajuda de professionals i per l’altra un professional que posa tots els mitjans perquè hi haja una mort digna.
Es busca evitar casos com el de Ramon Sampedro, una persona que va estar al llit impedit per un accident i que va ser ajudat per una amiga per posar fi a la seua vida mitjançant un verí. O el de Maria Jose Carrasco, a la que el seu marit Angel Hernandez ajuda a posar fi a la seua vida perquè patia esclerosi múltiple.
Aquesta llei combina la garantia de l’exercici dels drets fonamentals, la compassió cap a les persones malaltes i l’empatia cap als familiars. Garanteix l’equitat, la qualitat de la prestació i l’atenció humana a la persona. En definitiva, és per a tots igual.
I és quan venen els moralistes i els que tenen conviccions religioses i diuen que s’ha de morir quan toca, no quan tu t’estimes, que va contra la religió i el dogma. I em sembla bé que aquesta persona s’aplique unes normes que ha triat ella mateixa, però el que no està bé és que vullga aplicar-ho a la resta perquè aquest és un estat aconfessional.
És igual que ho va ser el divorci, l’avortament i casar-se amb una persona del mateix sexe. L’estat no obliga a divorciar-se, a avortar o a casar-te amb algú del teu sexe, l’estat el que fa és garantir que qui vullga fer-ho, ho puga fer.
Perquè sorpresa, quan eixos governs que estaven en contra d’aquestes lleis arribaren al poder, no les van derogar. Ja no estaven en contra? No, mai ho havien estat.
I el que fa més ràbia és que eixes persones que han votat en contra, després fan ús del dret que han aconseguit malgrat ells. La hipocresia, de “vote en contra del divorci, però em divorcie”, “vote en contra del matrimoni homosexual, però em case”, “vote en contra de l’avortament, però avorte”. En contra de tot sense debat; però després els primers que solten la paraula ‘’llibertat’ .
I en realitat els aterra això, que la gent comprenga que el sentit d’eixa paraula i l’ús que puga fer la gent d’ella.
Però això és la grandesa de la democràcia, que els drets civils els poden usar fins i tot el qui voten en contra.
I les persones que lluitem dia a dia per aconseguir més llibertats i drets, sense que dogmes, religions i morals imposen la seua única veritat, plagada d’incongruències.
És trist haver de recórrer a l’eutanàsia perquè la vida s’ha truncat d’aquesta manera? Sí, però més trist és patir per patir. Vore com una persona es consumeix, dia rere dia, sabent quin és el final i allargar-ho.
Quedem-nos en que l’ésser humà està en constant canvi i que els drets i les llibertats assolides fa temps no són una cimera inamovible. Penseu que quan es va fer la primera declaració universal dels drets de l’home, les dones van dir ‘bé, doncs ja està, no fa falta reclamar res més’?
Mai és prou si es tracta de ser lliures.
