El procés del país cap a la independència és com un riu que s’alimenta d’uns quants afluents que li van abocant els corrents d’aigua. Un dels principals cabals que engrandeixen el riu és el que proporciona el quantiós contingent del seu jovent. És bo i magnífic comptar amb l’entusiasme juvenil, que acostuma a contemplar amb ànsia la construcció d’un futur més gratificant que el present. La gent jove empeny els més grans a la construcció d’un Estat per a la nació catalana perquè albira la creació d’una societat més justa, més sòlida, més sostenible i més saludable en tots els àmbits.
Quan penso, però, en els afanys i en la potència d’aquests joves que estan disposats a dissenyar i aconseguir un futur millor, tinc la percepció que una bona proporció d’ells ignora el cabal d’energia patriòtica que ve de temps ja llunyans de la història d’aquest país. Són molts els que desconeixen la força nacional que poden trobar en el contacte amb personatges honorables que van deixar escrites pàgines impressionants sobre la vida de Catalunya. Recordem només uns quants noms: Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Eduard Serra i Moret, Ramon d’Abadal, Ferran Soldevila, Carles Cardó, Antoni Rovira i Virgili, Jaume Vicens Vives, Josep Ferrater Mora, Agustí Calvet (“Gaziel”) i tants d’altres.
Al costat, però, d’aquests notables, podríem confegir una inacabable relació de “resistents” aixoplugats en un modest anonimat, que lluitaren amb fermesa inexpugnable contra les diverses dictadures que pretenien anihilar-nos com a poble. Em refereixo als qui servaren fidelitat familiar a la llengua dels avantpassats, als compradors incondicionals de la producció llibresca en la llengua de la terra, als balladors de sardanes prohibides, als mantenidors perseverants de les tradicions rebudes.
Quantes hores de trasbals havien portat tots ells a les venes. Quanta por vessada per carrers i places en manifestacions reprimides i en actes d’insubmissió. Quanta ràbia, quants llavis mossegats, quanta acumulació de dolor en anys de pobresa, de tenebres i de fam entre fictícies cerimònies religioses “oficials” en la “lengua del Imperio”.
De tant en tant, val la pena de rumiar en tot el que identificà aquelles èpoques pretèrites, amarades de tragèdies i renúncies, només redimides per aquells que a l’ombra conreaven la difícil fe de cada dia. Ara comprenem més bé el secret i el mèrit d’aquella constància mai no esberlada pels vents adversos. És que ells pressentien la victòria. Més que pressentir-la, sabien que l’estaven preludiant, que a la seva manera la provocaven, que la feien possible amb l’esforç de cada hora, amb l’entestament de cada batalla.
A tots aquestes persones anònimes, a tots aquests herois, la majoria dels quals ja no estan entre nosaltres, els escric unes paraules d’agraïment, que voldria que el nostre jovent d’avui volgués subscriure: “Estimats compatriotes: no passeu pena, no s’ha perdut res del que vàreu fer. Ni una sola d’aquelles hores gastades amb tanta convicció del cor no ha restat inútil. Quan el país dormia esgotat en la màrfega bruta de les prohibicions, del fàstic i de la repressió, vosaltres vetllàveu la pervivència de tot allò que us semblava digne de ser salvat per al temps a venir. He de dir-vos que tot el farcell de les coses irrenunciables ha arribat fins on havia d’arribar. Si el país encara té ganes de ser, ho deu, en una proporció immensurable, a tots vosaltres. Quan a les primaveres, com aquesta en què estem, sentim la remor de les fulles que cada any tornen als arbres, sabem amb tota certesa que aplaudeixen la memòria dels vostres noms, amics forjadors d’aquest poble”.
