Amb el procés cap a la independència que està vivint el país és normal que es plantegin alguns dubtes i que alguns temes no quedin massa resolts. Tot procés d’independència té un punt de salt al buit, una quantitat més gran o més petita d’incertesa. Bona part de la victòria rau en la capacitat de combatre les pors i en la fermesa davant d’hipotètiques adversitats. Per això, i veient el que ha passat a Escòcia, ara mateix ha de ser una feina cabdal la de l’argumentació, com un matxet obrint-se pas enmig de la selva.
Un dels temes que sembla que preocupen és el de la permanència dins de la Unió Europea en cas de sortir d’Espanya. Aquest és un tema que encara està per veure i tampoc és tant clar que ens en quedéssim fora. El que crec que es pot descartar completament és que ens en quedem fora de manera definitiva si nosaltres hi volem ingressar. Ara bé, fora de la Unió Europea hi ha vida i totes aquestes històries d’aranzels que graven l’economia catalana són més aviat contes per espantar els nens petits. A Europa, per exemple, queden al marge de la Unió estats com Suïssa, Noruega o Islàndia, que no són precisament l’últim mico del continent. Aquests països formen part de l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA), una associació d’estats que va néixer com una mena de contrapès i alternativa a la Comunitat Econòmia Europea. Anys després, els estats membres de l’EFTA han acabat esdevenint un apèndix de la UE sense ser-ne membres: Noruega, Islàndia i Liechtenstein formen part de l’Espai Econòmic Europeu i Suïssa, per contra, ha signat els acords de lliure comerç amb la UE de manera bilateral.
Anteriorment l’EFTA era molt més gran, comprenent estats com la Gran Bretanya, Dinamarca, Suècia o Àustria, que es van anar incorporant a la Unió Europea. Alguns han mantingut moneda pròpia. D’altres han abraçat l’euro. Al mateix temps, res pot impedir que un estat que no és membre de la UE pugui adoptar l’euro. Amb això vull dir que l’EFTA podria ser una solució transitòria per Catalunya o, per contra, una solució definitiva en funció del que nosaltres decidim. Podríem adoptar l’euro sense problemes o, d’altra banda, tenir la nostra pròpia moneda, i això pot passar igualment tant dins com fora de la UE: Gran Bretanya, dins la UE amb moneda pròpia i Andorra, fora de la UE amb l’euro en són dos exemples. És a dir que, quan siguem independents, difícilment canviarà res respecte al lliure comerç amb el continent i, si cal, ni ens n’adonarem. Podem estar dins l’EFTA (on Espanya no hi té cap veto) amb lliure comerç respecte al continent, amb la moneda europea i amb l’avantatge, per exemple, de no haver de ser partícips de la Política Agrària Comuna (PAC) que ens és desfavorable perquè som contribuents nets a l’UE.
Un altre assumpte que aixeca polseguera al nostre país és el de la defensa. A Catalunya 300 anys de submissió ens han fet, d’una banda, recelosos de qualsevol armada. De l’altra, ens ha fet creure’ns poc capaços de defensar-nos a nosaltres mateixos. Al meu parer és un error sostenir que no hem de tenir exèrcit perquè la història mai ha estat estàtica i res ens assegura que en el futur continuï havent-hi aquesta “Pax Europaea” que tenim avui. La solució de Suïssa, en aquest sentit, crec que podria acontentar a tothom, tant els partidaris de tenir exèrcit com els antimilitaristes. La neutralitat és una de les tres característiques del sistema polític suís (juntament amb el federalisme i la democràcia participativa) però, tal com expliquen Hanspeter Kriesi i Alexander H. Trechsel a ‘The Politics of Switzerland’ (Cambridge University Press) aquesta neutralitat “mai ha constituït una meta per se” sinó que ha servit per a dos objectius “preservar la independència de Suïssa de les amenaces externes i mantenir la seva unitat interna”. Els Suïssos poden deixar de ser neutrals si així ho consideren, però s’hi mantenen perquè això els és útil. La llei internacional prohibeix atacar els estats neutrals, així com moure tropes o munició per sobre d’aquests mateixos estats. Al mateix temps, els estats neutrals tenen prohibit participar en conflictes armats ni donar suport a cap dels bàndols d’un conflicte. I aquí un altre aspecte interessant: els estats neutrals tenen l’obligació d’assegurar l’inviolabilitat del seu territori amb un exèrcit equipat. Això vol dir que podríem satisfer l’esperit pacifista de bona part de la població catalana mentre, al mateix temps, mirem d’assegurar la nostra autoprotecció davant d’hipotètics conflictes europeus que es poguessin donar en un futur.
Com podem veure, hi ha solucions per a tot.
