L’Emèrit es presenta a “territorio Nacional” amb un somriure d’orella a orella i amb més cara que esquena. Ben lluny queda allò del “lo siento mucho, no volverá a ocurrir”. Ara ja és del tot a pit descobert i sense coartada. Els fiscals l’hi arxiven les causes del que n’és confés mentre, en paral.lel, accepten a tràmit els recursos contra els indults dels presos polítics. A la vegada, els exèrcits mediàtics capitalins es dediquen, per una banda, a carregar els neulers al successor de Franco i, de l’altra, a vendre’ns que el seu fill Felip sí que és íntegre i la garantia de transparència i bon govern. Aquells “juancarlistas” d’antuvi, ara es diuen “monàrquics amb valors republicans”. I ho diuen des de l’anomenada progressia fent-se els indignats i reclamant “gestos” al propi emèrit -que ni ells són capaços de fer des de l’Executiu-. Fa uns anys, el fusible que servia per salvar tota la instal.lació era un tal Urdangarin, el gendre del que per nadal ens deia allò de que “la justícia és igual per a tots”. Ara, el fusible, és el sogre. Qui serà d’aquí uns anys? Probablement sigui el fill i la bona, la néta. Sempre hi ha algú sacrificable per salvar la Institució.
No obstant, en el cas de l’Emèrit, el descrèdit mediàtic no s’ha complementat amb cap condemna ni investigació judicial reeixida d’aquesta justícia que és tan igual per a tots. Qui sap si és per la protecció que dóna el paraigua de foscor que hi havia sota la seva inviolabilitat constitucional i en la que s’hi podien emparar negocis – i negociants que deuen tenir poques ganes de sortir a la palestra- de tota mena.
La nit del 23F del 1981, Juan Carlos I, va començar el seu discurs amb allò de “La Corona, símbolo de la permanencia y unidad de la patria…”. Curiós que no anés de defensar la democràcia ni els valors que representa davant dels que havien entrat armats al Parlament sinó, primer i sobretot, la indissolubilitat de la Nació. Anava de defensar la Corona i prestigiar-la atès que era la única defensa contra el separatisme. El que en diuen “la Raó d’Estat” té uns costos estratosfèrics en termes crematístics, de principis democràtics i d’això de l’estat de dret per la ciutadania, sigui d’on sigui i tingui la bandera que tingui. I en som testimonis cada dia, l’excusa i la cortina de fum sempre acaba essent la unitat de la pàtria per acabar legitimant la corrupció i l’extracció de renda a les classes populars mentre es protegeix a les grans fortunes. I d’aquí que la Corona en sigui la garantia, el cadenat que assegura “la permanencia” d’aquest sistema. I d’aquí que no calgui donar cap explicació a ningú, de res. I ni molt menys al ciutadà. I d’aquí que posar mai en qüestió el model d’Estat. Com menys coses es deixin al lliure albir del votant, millor.
El cas és que, mentre l’emèrit saludava assegut a la coberta del “Bribón”, distraient l’audiència, ningú es recordava de que l’actual cap de l’Estat continua essent inviolable per la gràcia Constitucional. I així seguirà essent, mentre la Corona signifiqui el símbol de la perpetuació del privilegi dels constituït.
El que estaria bé és que alguns que porten tatuada la rosa i el puny canviessin la indignació per la valentia perquè, fins ara, han estat els principals legitimadors de la ignomínia, els col·laboradors necessaris, el soci més lleial de l’statu quo i la garantia de que aquesta “permanencia” sigui veritablement permanent.
