El Grup Sant Jordi Promoció i Defensa del Drets Humans juntament amb els Equips de Pastoral Política i Comunicació van celebrar fa pocs dies una Jornada sobre “Alçada Moral i Dignitat Política”, amb la participació de més d’un centenar de persones. La Jornada es va saldar amb excel·lents ponències i una taula rodona de notable nivell de reflexió. De les aportacions dels ponents i del clima que es respirà a la Jornada és lícit concloure que seria molt convenient i socialment saludable que els polítics, sortint de la voràgine de l’acció quotidiana, fessin un recés per dedicar-se unes estones a meditar sobre les exigències de l’ètica en l’exercici de la política. I encara amb més raó ara atesa la circumstància històrica en què ens movem: en un Estat espanyol en hores baixes pel que fa a moral pública, i en una Catalunya en tortuós procés de decidir el futur com a poble de rang nacional.
El ciutadà dels temps moderns ha desitjat sempre ser governat per polítics decents. Avui, en una situació de democràcia en què tot se sap i en què les malifetes polítiques afloren de les cavernes a la superfície, el ciutadà aspira a que la vida pública sigui conduïda per polítics honestos. És a dir, capaços de plantejar-se la seva funció social tenint en compte que no és lícit assumir una responsabilitat pública sense tenir sensibilitat moral, alçada moral.
El ciutadà espera que quan una persona es disposa a desenvolupar una missió pública, no solament sigui eficient en l’exercici del càrrec, sinó que renunciï al benefici personal, a l’afany de lucre, i que justifiqui els emoluments que rep posant en pràctica la integritat moral i donant exemple de servei a la comunitat. Només així el polític o el gestor públic es guanyen el respecte i la consideració dels seus conciutadans i preserven la seva dignitat.
En aquesta qüestió, em sembla ben pertinent, en aquest any 2013 de la celebració del seu centenari, esmentar aquells versos tan reveladors de
Salvador Espriu a La pell de brau, que diuen: “Si et criden a guiar/ un breu moment/ del mil·lenari pas/ de les generacions,/ aparta l’or/ la son i el nom./ També la inflor/ buida dels mots,/ la vergonya del ventre/ i dels honors”. Com solen fer els poetes, Espriu contemplant la realitat del que “és”, anuncia un ideal, apunta al que “hauria de ser”: l’abandonament en la vida del polític de l’or (és a dir, del diner), de la son (és a dir, de la mandra i la ineficiència) i del nom (és a dir, de la vanitat i de la prepotència).
Tanmateix, no hem de pensar que el binomi ètica/política és un assumpte fàcil de gestionar, i que regir la cosa pública respectant les exigències de l’ètica estigui a l’abast de qualsevol home o dona que es mou per l’arena pública. Cal prestar-hi molta atenció, tenir molta convicció i posar en joc molta voluntat i finesa d’esperit. Això és el que ens venia a dir el mestre José Luis Aranguren en el seu llibre Etica y Política: “La moralidad política –como la moralidad privada, individual- es ardua, problemática, difícil, nunca lograda plenamente, siempre “in via” y, a la vez, siempre “en cuestión”. La auténtica moral es y no puede dejar de ser lucha por la moral. Lucha incesante, búsqueda sin posesión, tensión permanente y crítica implacable”.
Això és el que ens va deixar escrit Aranguren. Unes reflexions tan aclaridores com estimulants i exigents, que podrien ser matèria per al necessari recés dels polítics que suggeríem més amunt. Perquè són tan vàlides avui, el 2013, com quan foren escrites, el 1968.
