Força d’acord amb la decisió del cap d’estil de VilaWeb, Jordi Badia, de no traduir al català el nom dels monarques espanyols . Juan Carlos I i el futur Felipe VI. Em sembla més aviat un encert a pesar que faci la sensació que sempre hàgim parlat de Carles III, de Felip II, d’Enric VIII, etc. Igual que la voluntat de no ingerència i de desconnexió que demostra la posició adoptada per CiU de cara a la votació a les Corts espanyoles de la llei que permetrà a l’hereu Felipe convertir-se en rei. Abstenció. Per cert, que no estic gens segur que pel que fa a nosaltres, catalans, el número que li ha de correspondre, a aquest Felipe, sigui precisament el sisè. Més aviat crec que hauria de ser justament el cinquè. Sobretot si tenim en compte que, de fet, el primer rei d’Espanya fou Carlos, l’any 1516. ‘Carlos primero de España y quinto de Alemania’, tal com ens ensenyaren en aquella escola de principis dels seixanta del segle passat. El cert és que abans de Carlos no hi ha reis d’Espanya i, per tant, diria que el seu pare, aquell Felipe, el formós o hermoso, flamenc de Bruges, fill de l’emperador Maximilià i de Maria de Borgonya, Arxiduc d’Àustria, duc de Borgonya, Brabant i Limburg i Luxemburg, comte de Flandes, Habsburg, Tirol, Hainaut, Holanda, Zelanda i Artois, senyor d’Anvers i Malines, aquell que es casà o casaren amb Juana, dita la folla, filla de Ferran i d’Isabel, no degué passar, en tot cas, aquí a la península, de ser rei de Castella i Lleó, i prou. I, si això és així, aleshores és clar que aquell altre Felipe, el de l’ensulsiada de 1714, el mateix que promulgà 2 anys més tard la terrible Nova Planta encara, per cert, no derogada, aquell Felipe, primer Borbó, és o hauria de ser per a nosaltres realment el quart i no el cinquè. Cosa que ara em faig venir bé per proposar que el fill i hereu de Juan Carlos I, un cop coronat, passem a esmentar-lo com a Felipe V. I sense traducció del nom, evidentment. Ara com ara si més no.
D’altra banda, això ho escric gairebé la vigília del 70è aniversari del desembarcament dels aliats a Normandia. Els americans que, com tantes d’altres vegades, vingueren a treure’ns les castanyes del foc. Aquell càlcul i aquelles platges, Arromanches, Omaha Beach i el cementiri de les 9.387 creus. També el de La Cambe on hi ha soterrats 21.500 alemanys. Caen i Bayeux. No havia nascut, jo, encara. I no ho sé, però potser també vam estar fins i tot de sort, que Hitler fos tan dormilega. Recordo ara les paraules del personatge que encarnà l’actor Curt Jürgens a la pel·lícula El Dia més Llarg (The Longest Day, 1962): I pensar que perdrem la guerra perquè al Führer no se’l pot despertar…! El torn ara, 70 anys després, és per a Obama i Putin.
