És innegable que el gènere documental viu un gran moment de forma, no només per la creixent representació que té en festivals i certàmens, sinó principalment pels avanços creatius que s’estan fent en aquest camp. Les velles dicotomies —vertader/fals, objectiu/ideològic— semblen en molts casos periclitades, encara que a nivell televisiu es mantingui el model clàssic, explicatiu i formalitzat, tal i com vam poder confirmar quan la gracieta d’en Jordi Évole —perquè altra cosa no era— va ser unànimement titllada de transgressió.
És en aquest context que hem d’interpretar ‘Ucraïna no és un bordell’, el documental de Kitty Green, que dijous passat es va estrenar per primer cop a Espanya al festival Documenta de Madrid. El film es presenta com un repàs de la història del grup feminista Femen, del seu origen a Ucraïna, així com de la difícil situació a la qual s’enfronten Irina, Sasha i la resta de noies que conformen el grup, ja que no es tracta únicament de la possibilitat de passar la nit al calabós després d’una protesta —i de rebre la conseqüent pallissa—, sinó del fet que l’activisme organitzat és gairebé l’única alternativa a la prostitució que els queda.
Poc a poc descobrim que Kitty Green, la documentalista, no es limita a recopilar imatges de protestes i a realitzar entrevistes amb l’objectiu de retratar el passat i el present de Femen. Al contrari, incideix en la realitat que filma, traient a la llum les contradiccions que envolten el grup. En alguns moments recorda el Claude Lanzmann de ‘Shoah’, increpant als entrevistats, interactuant ell mateix amb l’entorn, convertint-se en protagonista improvisat del documental. No obstant, Green no procedeix a batzegades, ni d’una forma tan ruda; més aviat conforma el film com una espècie de thriller, a la manera com ho feia ‘The imposter’, el genial documental sobre Frédéric Bourdin, l’impostor “professional” que el 2012 passava per Sundance: la directora va deixant anar pistes a l’espectador, genera una confusió conscientment dosificada, aboca la resolució a un parell de girs argumentals i finalment deixar alguns interrogants en l’aire.
I és que, com en les pel·lícules d’espies, sentim una i altra vegada el nom de ‘Victor’, un nom que posa fi a converses, que enfosqueix les cares alegres de les entrevistes. Qui és Victor? Quina relació té amb Femen? Per què tothom té por de dir-ne res? Aquestes i moltes altres són les preguntes que ens assalten, com a espectadors, mentre anem descobrint la importància marketiniana que té la bellesa física en aquest ‘nou feminisme’, les brutals vexacions perpetrades per la KGB bielorussa a les protagonistes o l’inici d’un procés judicial seriós contra el grup. Com més pressió s’exerceix sobre Irina, Sasha i companyia, més grotesca es torna l’ombra de Victor: trucades, reunions secretes, ordres incomprensibles que provenen des de la zona d’incertesa delimitada pel nom d’aquest individu misteriós.
Finalment obtenim la xocant resposta: Victor Svyatski és el patriarca que organitza i dirigeix Femen. No parlem de patriarca pel simple fet que sigui un home, sinó perquè estableix un règim castrense de dominació sobre les noies, disciplinant-les, degradant-les, tractant-les com esclaves. Femen és el seu somni, la seva visió salvífica: ell es declara Pare, en majúscules, del ‘nou feminisme’. Green va més enllà i aconsegueix que Victor reconeixi, davant la càmera, que el projecte feminista respon, en gran part, a la seva voluntat d’emportar-se les noies al llit.
El cercle es tanca quan, després de molt burxar, les protagonistes acaben confessant que pateixen una sort de síndrome d’Estocolm i depenen de Victor com d’un segrestador: encara que són conscients de ser més intel·ligents, més formades i totalment independents a nivell organitzatiu, a la pràctica són incapaces de fer res si Victor no els hi ordena. Descobrim, doncs, que probablement el grup feminista més conegut del món, el mateix que reclama l’emancipació universal de les dones, està controlat per un ‘pater’ autoritari que impedeix l’emancipació de les pròpies activistes, les quals, al seu torn, conviuen amb la contradicció de la seva servitud revolucionaria.
El documental, eminentment cinematogràfic, utilitzant constantment procediments ficcionals per conferir intensitat narrativa al relat, acaba amb una nota positiva: l’escapada d’una de les protagonistes cap a França, on, com sabem a posteriori, Femen ha renascut lluny de Victor. Tanmateix, no hem d’interpretar el documental com un relat glorificador del grup, una alabança incondicionada: no és l’evangeli del segon naixement de Femen. Tampoc n’és la deconstrucció, ja que com va confirmar Kitty Green a la ronda de preguntes que es va celebrar després de la projecció, les contradiccions són inherents a Femen, i el debat feminista en el qual es troba immers —i del qual n’és en gran part instigador— seguirà encara amb més força després del paradoxal descobriment de Green. I aquesta és potser la principal virtut del grup.
Al final, ni tant sols obtenim un judici taxatiu i descalcificador per a Victor. És veritat que es tracta d’un megalòman grotesc, capaç de comparar la seva condició-contradicció —ser el patriarca d’un grup antipatriarcal— amb la de Karl Marx —un burgès en contra la burgesia—, però Kitty Green no el pot condemnar incondicionalment, ja que amb independència dels seus mètodes, de la seva més que probable follia i del poc capital revolucionari de la seva empresa com a líder feminista, el balanç d’actius i passius acaba essent positiu, i hauria valgut la pena encara que Femen hagués servit únicament per tal que les noies del grup no acabessin en un bordell. Però no ha servit només per això: a pesar de contradiccions internes, discrepàncies teòriques i l’escepticisme generalitzat respecte de la seva metodologia, la tasca feminista de Femen segueix essent fonamental.
