Arribo massa d’hora a una cita a Gal•la Placídia. La zona s’escapa als meus dominis i, amb la curiositat de la descoberta, m’endinso cap a Gràcia. Entro a la Plaça de la Llibertat a través d’un carreró amb nom de poeta anglès. Fins arribar al mercat, cavil•lo quin pròcer va batejar aquest vial feiner i ombrívol de la Vila, en homenatge a John Milton. Un s’imagina mil noms a Gràcia abans del d’un poeta britànic del segle XVII, implicat en la Commontwealth de Cronwell i autor dels Paradisos perduts… Accedeixo al mercat amb determinació, com aquell qui està convençut de deixar-se seduir sigui qui sigui ella. Els mercats i les places m’han agradat des de ben petit, des de que hi anava amb ma mare, de bon matí, i feia riure a les pageses. El mercat de la meva infantesa deu ser com una mena de paradís perdut d’en Milton.
Per fora, el Mercat de la Llibertat és de fisonomia típicament barcelonina: ferro forjat, teula, sanefes d’aire modernista… Quan Gràcia va perdre la independència tornant-se barri de Barcelona, el seu mercat ja era ben germà dels de l’Eixample. El que primer sobta en entrar és l’extrema polidesa que s’hi respira, totalment contrària al que hauria de ser un mercat. En aquest mercat s’hi parla fort, com no podia ser d’altra manera, i les mestresses estiren carros i els verdulaires de l’entrada tenen el rostre treballat de molts matins de son i intempèrie, però ni s’hi crida ni s’embruta; ningú vol trencar l’harmonia ni la netedat que sembla tenir. Em sembla que un terra de mercat sempre ha d’estar un pèl desendreçat. Ara una fulla de col, ara una pastanaga pansida, ara una taronja que rodola… Potser tot plegat és per obra i gràcia de la seva reforma – que l’ha agençat i hi ha situat un supermercat, marca de la casa de la remodelació.
Als paradistes, clients i passavolants se’ls veu un xic cohibits, potser amb aquest instint de no fer malbé massa aviat el que acaben d’estrenar… però hi ha vida, no us penseu. Diuen que el caràcter d’un poble sovint es troba en la vida dels mercat (i en la mort dels cementiris) i és ben bé que algú podria estudiar els barcelonins a través d’aquests mercats amb solera i cara neta nova de trinca. La cara neta potser ha afectat massa la idiosincràsia del mercat i per això s’hi veuen excessives bates blanques, bacallaneries que semblen boutiques de disseny i imaginatives solucions de màrqueting que substitueixen a l’oferta a crits. Anoto que el mercat ja no em recorda tan a un basar. Ara potser el compararia a un aparador.
L’olor de peix frec que no disgusta però embriaga, els molts colors de la fruita madura, estratègicament combinats caleidoscòpicament, els talls de carn que s’escolen dels papers setinats amb els que són pesats a la balança, la llegum cuita com pedres precioses del tresor d’un rei moro i el tràfec comercial que s’allargassa mandrós m’acomiada mentre marxo, amb les notes preses. Un mercat del segle XXI, deurà escriure algú. I no hi veurà, que sense la tradició, no tindria sentit un mercat com aquest.
