Agonitza per fi la tristíssima etapa política que nasqué amb la no-investidura del legítim president Carles Puigdemont el 30 de gener de 2018. S’havia gestat la tardor abans, durant l’àrdua campanya electoral enmig del 155 i nogensmenys amb triomf indepe contra pronòstic. Llavors, des d’Esquerra Republicana se’ns deia que “passaran coses que no s’entendran”. El cercle es va tancant, vuit anys després, quan des d’ERC i els mitjans públics i subvencionats se’ns vol vendre un acord de finançament sense cap ni peus amb un gobierno ja desnonat. Engrunes per a Catalunya, i punt a favor de la ministra Montero per a la seva campanya electoral andalusa.
A mi, Esquerra Republicana fa vuit anys que em fa sentir com a perdedora. No els entenc, o potser els entenc massa.
Quan ERC va decidir donar suport a la investidura de Salvador Illa l’estiu de 2024, va esbombar que Catalunya obtindria a canvi un “concert econòmic solidari”, amb la gestió del 100% dels impostos -inclòs l’IRPF- i “la clau de la caixa”. Què ha anat a negociar Oriol Junqueras a La Moncloa, si el pacte ja estava conclòs, escrit i signat el 2024? Els socialistes van assolir tots els seus objectius, i la presidència de Catalunya passà a mans del 155. Per contra, als catalans ens han colat un nou “a cambio de (casi) nada”. No ha estat cap sorpresa, molts ja vam advertir fa any i mig del parany. I ERC també ho sabia. Tothom recorda les cares de funeral de la direcció republicana a l’anunciar l’acord. El fet és que a la seu d’ERC van sol·licitar protecció policial davant possibles aldarulls. Ves per on, si hauríem d’haver estat tots exultants, ells i el poble.
En la degradada atmosfera política nostra, una força que va desplomar-se a les eleccions catalanes es creu legitimada per a anar a Madrid a plegar-se a un govern espanyol en temps de descompte, sense majoria parlamentària, ni indicis de pressupost. ERC no té cap dret a acceptar en el nostre nom rebaixes que vulneren pactes anteriors. Ens vol fer empassar un sistema de finançament que deixa intacta, repeteixo, INTACTA l’actual dinàmica d’espoli als Països Catalans a la base de l’Estat espanyol. Per més inri, és un partit independentista qui acota el cap tan a la lleugera, i que sense ni conèixer les balances fiscals pretén condemnar-nos a dècades suplementàries de dèficits fiscals.
El desgavell no s’acaba aquí: l’interlocutor monclovita és un zombie polític que ha estat incapaç d’aprovar un sol pressupost en tota la legislatura. Ni ho intenta. La seva paraula de triler no val res. A qualsevol democràcia digna d’aquest nom, Pedro Sánchez hauria dimitit fa temps i s’haurien convocat eleccions generals. En lloc d’això, ens promet lleis orgàniques sense tenir-ne els vots. Fum i més fum. Caurà pel seu propi pes després de les eleccions autonòmiques a l’Aragó al febrer, o les d’Andalusia després.
Tot plegat és un esperpent. No podem conformar-nos a ser cornuts i pagar el beure in aeternum pel sol fet de ser catalans. L’infrafinançament crònic ha esdevingut un problema existencial. No ens podem permetre donar més oxigen a sistemes que ens escanyen. Ens hem de plantar.
Arribarà la dreta, i amb ella la fi de trajecte per als pactes amb el socialisme. És l’hora de la unitat independentista, vist com de malament ens ha anat sense. Tornem a posar l’eix nacional al davant, i oblideu-vos d’una punyetera vegada de l’eix il·lusori de les esquerres fraternals espanyoles.
*Foto: diari AS
