«Hauries de fer-lo arribar a en Sales. Estic segur que li agradarà», li deia en Jordi. Feia tres dies la Maria Àngels li havia entregat la segona versió del manuscrit de “Les Closes” i entre tots dos pensaven a qui el podien lliurar per aconseguir la seva publicació. Feia un parell d’estius, remenant exemplars a la biblioteca de la casa pairal de Vilamacolum, havia començat a arreplegar els materials necessaris per a novel·lar la història de la besàvia del Jordi, acusada de l’assassinat del seu marit en vigílies de la Revolució de 1868. Precisament a Vilamacolum organitzaven des de feia tres anys algunes de les reunions clandestines de la delegació empordanesa de l’Assemblea de Catalunya.
Aquest vespre tardoral la tramuntana havia concedit una treva. Anaven a una trobada a casa d’en Narcís Oliveres. Mentre caminaven carrer Ample avall havien arribat a la cantonada amb l’Ateneu Menestral on, l’inici de la segona meitat del segle XIX, tot just acabat de fundar, organitzava balls de sardanes acompanyats per la innovadora cobla d’en Pep Ventura, amb nou músics, sense cornamusa ni xeremia, i amb contrabaix i instruments de vent com la tenora, el tible, la trompeta, el trombó i el fiscorn. Maria dels Àngels rememorà amb un flash instantani les diverses ocasions que havia participat a la Festa de la Poesia instituïda per l’Ateneu a la dècada anterior.
Oliveres els obrí la porta. «Bona tarda. En Pallach és aquí. Recordeu de no aixecar gaire la veu». Els nouvinguts saludaren els presents. En cinc minuts encara n’arribà algú més per afegir-se al grup. Durant la reunió en Josep Pallach, el líder de Reagrupament Socialista i Democràtic, els informà que el General Franco agonitzava al llit i que un equip mèdic intentava allargassar-li la vida. Començava el compte enrere. Després, tots parlaren amb il·lusió i esperança de l’esdevenidor de llibertat que tenien a tocar.
Quan tornaren cap a casa ja era negra nit. Assenyalant cap al castell de Sant Ferran on eren empresonats cinc comandants de l’exèrcit espanyol que havien gosat demanar democràcia i eleccions lliures, la Maria Àngels comentà: «Potser els hi resta molt poc temps de ser allà». Era diumenge 16 de novembre de 1975 a Figueres. El dictador moria el dijous següent.
Maria dels Àngels Anglada i d’Abadal havia nascut el 9 de març de 1930 a can Fontcuberta, al carrer de la Riera de Vic on el seu pare, l’advocat civilista Joan Anglada i Vilardebó, tenia el despatx. La seva esposa, Maria d’Abadal i Pedrals, era també vigatana. El matrimoni tingué quatre criatures: la Maria Àngels, la Pilar, nascuda l’any següent, el Josep Maria el 1934 i l’Enriqueta, dos anys més tard. Entre el 1932 i el 1936 Joan Anglada fou director de la «Gazeta de Vich», on defensava un catalanisme en la línea de la Lliga. A més a ca Anglada-d’Abadal es vivia una pietat profunda i senzilla i es passava el rosari cada dia; no és gens estrany que el juliol de 1936 la família hagués de fugir. Passaren tres anys a Sant Sebastià durant els quals la Maria Àngels cursarà els estudis primaris. Però el calvari continuà. Arribats a Vic acabada la guerra les autoritats franquistes –«por la ley de las pistolas!», li diuen- desterren el pare a Barcelona per la seva implicació catalanista anterior. En tornar després d’un any recomençà a exercir l’advocacia i, poc a poc, s’implicà de nou en tota mena d’activitats en defensa de la cultura catalana.
En Joan Anglada era un home de conviccions democràtiques i amb inquietuds intel·lectuals, amant de la poesia verdagueriana i de la música, i les tardes de mal temps ensenyava als seus fills les cançons populars del cançoner de Francesc Alió, compositor de la música d’Els Segadors el 1892. Maria Àngels heretà tots aquests trets i desenvolupà la seva sensibilitat lírica passejant pels turons de la Plana i les fresques pollancredes de les seves fonts, i contemplant el perfil capritxós del Cabrerès, les suaus costes de Les Guilleries i l’amable contundència del Montseny. Amb nou anys començà el batxillerat a l’Escola Sant Miquel, i continuà al Pare Coll. El 1947 publica a la revista Ausona els seus primers poemes en català, i guanya el tercer premi al Concurs de Poesia de Cantonigròs. L’any següent es matricula a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona per cursar-hi l’especialitat de filologia clàssica.
A Barcelona forma part de l’Escola Cantorum de universitat, llegeix molt, i assisteix a les classes clandestines d’història de Catalunya que organitza l’Institut d’Estudis Catalans a casa de Ferran Soldevila: queda meravellada de l’erudició de Coll i Alentorn en explicar-lis les quatre Cròniques medievals i també de la seva lluita valenta en la reconstrucció nacional. A la Facultat descobreix l’obra de Riba, de qui admira especialment les “Elegies de Bierville”, i coneix Jordi Geli i Aguadé, un xicot noble i sensible tres anys més gran que ella. El 1951 finalitza la carrera amb premi extraordinari i treballa al Pare Coll de Vic durant tres cursos seguits. Aquell 1951 en tornar del concurs de Cantonigròs el seu pare s’ofereix a dur amb cotxe fins a Vic en Carles Riba i la Clementina Arderiu, i ella pot gaudir durant algunes hores de la companyia i la conversa del matrimoni de poetes.
La Maria Àngels i el Jordi es casaren a Vic el maig de 1954. Després de passar per Montserrat durant el viatge de noces visiten Venècia, Florència, Roma, Assis i París. El jove matrimoni s’instal·la al pis on viuen el pare i la germana del Jordi, al carrer Rosselló de Barcelona. Allà neix la Núria l’any següent, la Rosa el 1957 i la Mariona dos anys més tard. En morir el seu pare en Jordi s’ha de fer càrrec del patrimoni familiar i es desplaça un setmana al mes al poble de Vilamacolum, prop de Sant Pere Pescador, a la masia i les terres de la família. Els estius ella hi va amb les nenes a partir de juny i a vegades es queden fins ben entrada la tardor. El febrer de 1961 decideixen traslladar-se a Figueres per estar més a prop del poble i lloguen un pis al carrer de la Muralla.
Des del 1964 al 1976 Maria Àngels imparteix classes de grec, llatí i llengua i literatura espanyola -més una hora clandestina de català- a les escolàpies de Figueres i durant el curs 68-69 ho compagina amb les classes de grec a l’Institut Ramon Muntaner. A partir de 1969 comença a escriure crítica literària, sobretot de poesia, a les revistes «El Pont» i «Canigó», i el 1973 Salvador Espriu li demanà que escrigués l’apartat referent a la seva poesia en un llibre sobre la seva obra. Gràcies al mecenatge del seu pare el 1972 veu la llum “Díptic”, que recull els seus versos i els de la seva amiga Núria Albó presentats al premi de poesia Carles Riba d’aquell any.
Als inicis dels 70’s comença a col·laborar amb d’Òmnium Cultural impartint classes de reciclatge de català per mestres. Va arribar a ser vicepresidenta de la Junta. L’any 1976 intervingué en una asseguda davant l’Ajuntament de Figueres demanant ajut econòmic per poder endegar unes classes de català per a adults. Al mes de novembre es creà el Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos per defensar la preservació de les maresmes de la zona situada entre les desembocadures de la Muga i el Fluvià, amenaçades per l’expansió urbanística del voltant, i Maria Àngels hi dedica un poema: «Àlics rosats, amics coll-verds, adéu, / adéu, xic corriol i fredeluga, / princesa acolorida de l’hivern. / Murs de ciment, deixalles, només pols / seran els nius on bategà la vida». El 1982 signà el manifest en què es demanava la seva protecció i l’any següent el Parlament de Catalunya aprovà una llei que els declarava Paratges Protegits d’Interès Nacional. Mai no va militar a cap partit, però donà suport a Nacionalistes d’Esquerres a les eleccions del 1984, i a les del 1989 va constar com a independent a la llista del Senat per Alternativa Verda; i fou sòcia d’Amnistia Internacional.
A finals de 1975 envià l’original de “Les Closes” a en Joan Sales. L’escriptor i editor elogia la novel·la però troba que és massa curta. Després la trameté a Edicions 62, i després d’un any sense resposta atacà una tercera versió més polida i una mica més llarga, i la presentà al premi Josep Pla del 1978. El 6 de gener de 1979 assisteix a l’acte de lliurament del premi a l’Hotel Ritz; i el guanya. Anglada té casi quaranta-nou anys. Inicià aleshores una col·laboració que durà 17 anys amb «Punt Diari» i durant aquell curs, mentre fa llit unes setmanes per una hèrnia discal, posa punt i final als tres relats inclosos a “No em dic Laura”. El 1981 comença la seva columna periòdica “L’escletxa” al «El 9 Nou» i publica el poemari “Kyparíssia”, que pren el nom d’un poble grec del Peloponès que havia visitat el 1973. Mentre enllesteix “Les germanes de Safo” -una esplèndida traducció d’epigrames de quatre poetes hel·lenes dels volts del l’any 300 abans de Crist-, entre l’estiu de 1981 i la primavera de 1982 escriu “Viola d’amore”. La narració es situa en el marc de l’abadia romànica de Vilabertran al voltant d’un trio de músics el qual violinista és Climent Moragues, descendent dels Moragues de “Les Closes”. A la memòria del seu germà mort amb 51 anys –regidor per UDC a l’Ajuntament de Ripoll- dedica la seva següent novel·la, “Sandàlies d’escuma”, on recrea la Grècia clàssica a través de la vida quotidiana d’un poeta i dels seus viatges. L’obra obtingué el premi Lletra d’Or 1985 i el Premi de la Crítica de narrativa catalana.
En Jordi mor d’infart el gener de 1986. Des d’onze anys enrere patia del cor. «Era tan fràgil, volia oblidar-ho, / amor, el pont que petjàvem, tan fràgil», escriurà després la Maria Àngels expressant la intensitat viscuda amb una imatge d’una força desbordant. «Cada matí, com una papallona, / resplendia amb dos glavis de claror: / la llum acostumada, i la més tendra / i vulnerable de trobar-nos junts / un dia més per estimar. La treva onze dies durà. / –diuen: onze anys». Es planteja seriosament deixar d’escriure, però el 1989 treu la novel·la “Artemísia” on apareix de nou el violinista Moragues, el qual, en un viatge a l’illa de Mitilene s’allotja a casa de dues italianes. El 1990 publica “Columnes d’hores (1965-1990)”, una antologia de poemes d’aquest període, i “Vic”, on canta els records de la seva ciutat.
En la poesia d’Anglada coexisteix el compromís cívic amb l’expressió íntima de l’emoció personal. «Cap alba serà nova, ni cap rosa innocent / i es glaçaran els mots en el vers dels poetes / si oblidem que els infants petgen camins de mort / raïms mai madurats, quina amarga verema!», diu el 1972 sobre la guerra del Vietnam amb paraules indignades; «Ara el ferro roent de Sarajevo / m’ha esborrat el rastre de la seva mà. / Són pesants les ombres, pàl·lids els espectres / d’infants estriats amb claror de sang», escriurà amb mots estremits a “Arietta” el 1996. La seva poesia cerca la musicalitat en la construcció i empra imatges intenses i colpidores. Evoca les emocions subjectives «amb un vers net, ondulant, de respirar ample i segur», assenyalarà Marià Manent en el pròleg de “Díptic”. El poema inspirat en l’arieta del segon moviment de l’ultima sonata de Beethoven, com un epigrama, comença així: «Només tres notes: / amor, temps-mort, bellesa», i continua: «Els mots són més feixucs / i són lents els meus dits. / Potser un fresseig de fulles mig daurades / puc, mentre caminem, fer-vos sentir / a l’alba o al capvespre». La seva producció poètica és vigorosa des del punt de vista líric, i d’una alta exigència tècnica des del punt de vista formal; trasllueix una feina conscient de poliment de les formes, els ritmes i l’articulació de la llengua. Probablement la seva poca extensió -83 poemes- és deguda a aquest afany de perfecció.
El 1994 arribà el salt al gran públic. La seva novel·la “El violí d’Auschwitz” va assolir tres edicions en set mesos, i en l’actualitat s’han venut més de 100.000 exemplars en català i ha estat traduïda a deu llengües. Va obtenir el premi Prudenci Bertrana d’aquell any i el premi Novel·la de l’Any del següent. La història de la novel·la la introdueix Climent de Moragues, el qual assisteix a un concert a Cracòvia i explica que li crida l’atenció l’extraordinari so del violí solista, i descobreix posteriorment que havia estat construït per un oncle de la violinista polonesa que el toca, víctima de l’Holocaust. Durant la seva tasca de documentació Anglada va visitar unes quantes vegades la Casa Parramon del carrer del Carme per familiaritzar-se amb el lèxic dels luthiers i amb el procés de construcció d’un violí. El 1995 estava previst el rodatge de la pel·lícula amb una adaptació de Jorge Semprún, però finalment el projecte no va reeixir.
Persona càlida, però amb una certa aura de misteri, Maria Àngels fou una dona tenaç i apassionada -«hem escollit, en l’espera de l’alba / els dards de la veritat, o un dur silenci». La seva catalanitat era cultural i tel·lúrica ensems. Estima el seu país «amb ira» «…perquè no puc, no podem infantar-lo». Agraeix els predecessors que han mantingut la pàtria i els mots, i mostra el seu desfici per la llengua amenaçada -«Tantes vegades / ens és negat, germans, dir cada cosa / amb el nom clar que una vella sang dicta!», que si la perdéssim restaríem com un «arbre mort en la terra traïda»; i es plany de la postració del país: «Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques, / a milers els penjolls d’unes noves, vermelles cireres / dringaran tot just nades (…) No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho / per endavant. Us ho dic amb frisança / i alabastre de vol que m’espolsa / aquest pòsit d’antiga tristesa a les ales». Incondicional de la família i dels seus amics, estimava la intel·ligència i la bondat dels altres. Un exemple d’aquesta actitud foren les seves visites a en Josep Maria Capdevila –fundador i primer director del diari «El Matí»- al seu retir de Banyoles poc abans de la seva mort el 1972.
Figueres fou la talaia des d’on esguardà el món, l’estimà, el patí i l’escrigué. La seva rica personalitat pouada a Vic, l’Empordà i la Mediterrània viatjà a través de tota la seva literatura per espais familiars intimistes i reduïts, per l’antiguitat clàssica i per la història dels homes. El seu estil narratiu, sobri, barreja l’èpica amb una visió intimista i lírica de la realitat, i mai no oblida el compromís i la mirada solidària. Jaume Cabré la definí molt bé en dir que fou «una poeta universal que feia novel·les». La seva passió per la cultura grega i italiana va donar uns quants assajos com “El mirall de Narcís”, sobre la presència dels mites grecs en la poesia catalana, “Paisatge amb poetes”, evocant el paisatge italià a través de la lectura dels seus poetes, i “Paradís amb poetes”, un treball semblant a l’anterior però amb la geografia grega. També va conrear la narració per a joves i infants i publicà fins a set volums de contes. El 1997 veu la llum una altra història intensament dramàtica, “Quadern d’Aram”, sobre el genocidi del poble armeni per part de l’imperi otomà. Abans, el 1991, havia editat la seva quarta novel·la, “L’agent del rei”, i deu contes aplegats a “La daurada parmèlia i altres contes”. El maig d’aquell any l’Institut d’Estudis Catalans l’havia nomenat membre de la Secció Filològica.
Els darrers anys dedica molt temps a estar amb els seus cinc néts. Escriu dues novel·les, “L’àngel” i “Nit de 1911”, que seran editades pòstumament. El febrer de 1999 li diagnosticaren un càncer de pulmó. Acompanyada per les seves filles Rosa i Mariona i per la seva germana Pilar, el migdia del 23 d’abril la filla d’un món que havia estat derrotat dues vegades moria a Figueres amb el nom de «Sant Jordi» als seus llavis. S’apagava una referència d’autenticitat, una veu sensible que modulà dolçament la bellesa i, quan calgué, s’endurí amb mots esmolats contra l’opressió i la injustícia. «Ara em miro les veles sobre el mirall del mar / com un ressò més lent del vol de les gavines. / S’ha mort la marinada i quietud de xiprers / espera sense cap recança el llarg capvespre».
