Escolteu, fills, la disciplina del pare,/ feu atenció per a conèixer la intel·ligència./ Perquè és bona doctrina la que us dono:/ no abandoneu mai la llei!/ Perquè vaig ser un fill per al meu pare,/ tendre i únic davant la meva mare. (Salomó. Proverbis; 4, 1-19).
En aquest article tot serà vida. Començo pel fills que representen l’eclosió de la vida humana. Això no obstant, però, ningú no els ha demanat permís per venir al món. Tampoc no ens ho varen demanar els nostres pares a nosaltres. Tots plegats som joies amb vida, cos i esperit de la creació. Crec que hem d’estar agraïts als nostres pares per no haver-nos-ho preguntat. Alguns potser que no ho estiguin, car la vida pot donar molts cops i temptar-nos de renegar de la seva essència en nosaltres mateixos. Cal entendre els que així pensen perquè, per una raó o altre, no són feliços.
Alguns pares voldrien que els seus fills responguessin a un determinat arquetipus que ells dissenyen a la seva mida o, tal volta, voldrien que tots fossin iguals al germà que més s’assembla al seu model. Quin absurd! En aquest món no hi ha, ni crec que pugui haver, dues persones iguals. Per sort! Imagineu-vos-ho. Quin avorriment i quina pobresa! Amb els fills podria passar el mateix si tots fossin iguals. De fet, amb un n’hi hauria prou, perquè tenir-los repetits… Hi ha famílies amb un fill únic que són molt felices, és la seva riquesa. Les famílies amb diferents fills comparteixen entre tots la seva riquesa, la vida. L’amor dels pares no es reparteix; és sempre el mateix, perquè amb cada fill que neix ve més amor, i no un pa sota el braç.
A la nostra societat, al món dels nostres fills, s’han produït i es produeixen canvis cada vegada més accelerats. Les ideologies son substituïdes pel passotisme i l’extremisme, amb les religions passa el mateix. Els costums varien. Hi ha un cert compromís social d’uns pocs, massa pocs. La solidaritat s’enfonsa en l’egoisme. La igualtat, en tots els seus aspectes trontolla, home-dona, racial, social. Les guerres han substituït la pau. L’avenç tecnològic no sempre s’utilitza per al bé. No cal parlar de l’ús del mòbil entre adolescents i infants! Com s’entén el progrés sinó és amb el consumisme i el tenir cada vegada més?
Respecte al futur dels nostres fills, cal que tant ells com nosaltres assumim que serà cada vegada més mestís, no tan sols pel fenomen de la immigració, sinó per la tan suada globalització que fa que tots ens belluguem i ens barregem com no havia passat mai. La globalització té també el seu costat positiu; cal aprofitar, per exemple, el bo i millor de cada religió i de cada cultura, D’aquesta manera el mestissatge millorarà el món en comptes de fer-ne un problema. S’ha de descartar el fanatisme, els extremismes, i preparar el futur dels nostres fills i el del fills dels nostres fills amb alguns exemples i pràctiques que poden bastir un món millor, com escoltar i estimar.
Mon cor estima un arbre: més vell que l’olivera,/ més poderós que el roure, més verd que el taronger,/ conserva ses fulles l’eterna primavera/ i lluita amb les ventades que atupen la ribera,/ que cruixen lo terrer. (Miquel Costa i Llobera. “Lo pi de Formentor”).
Vaig tenir un mestre que dins i fora de les hores lectives en llegia alguna poesia i, generalment en català, cosa que l’any 1956 no era normal. D’ell recordo amb quina entonació ens llegia el poema de Miquel Costa i Llobera del qual n’he triat la primera estrofa per començar a parlar dels arbres. Mon cor estima un arbre, poderós, bell, lluitador. És una bona imatge de l’arbre, el gran senyor de la natura. L’arbre neix d’una llavor o d’un esqueix i es fa gran; tot i les diferents mides i alçades o copes, domina per damunt de la terra, tot sol o en grups formant boscos. Els arbres són vida: neixen, creixen, fan la seva funció i moren, de vegades molt joves, altres viuen segles o fins i tot mil·lennis. De la terra, des de les arrels, tronc i branques puja la saba que li dona vida i ens dona vida a nosaltres tot absorbint els gasos nocius i proporcionant l’oxigen que enriqueix l’aire que necessitem per respirar. Regula les pluges que ens donen aigua. A l’estiu ens protegeix del sol. Alguns, a la tardor, deixen anar les fulles per deixar que el sol ens escalfi. Serveix de reforç a marges i muntanyes. Inflama el nostre esperit amb la seva sola contemplació.
Rabindranath Tagore, el gran narrador de l’espiritualitat oriental, ens presenta l’arbre com una de les formes de perfecció quan diu: Ell mateix (Brahma) és l’arbre… Ens caldria conèixer a fons la cultura oriental car, tal volta, estimaríem més la natura, el món i els arbres, que esdevindrien quelcom que forma part integral de nosaltres mateixos. Si hem de fer cas a Tagore, el futur dels arbres és el nostre futur i crec que és així. Algú pot imaginar un món sense arbres? Tret d’algun fanàtic del ciment, crec que ningú amb un dit de cervell. En un món habitable per tot ésser viu sempre hi haurà arbres.
A Catalunya el procés de forestatge és positiu malgrat els devastadors incendis que solem patir; creixen o es planten més arbres que no pas en moren de manera natural o violenta. Això no obstant, no podem anar tallant i cremant arbres a tort i dret. Sabem que és possible conservar els boscos i, si no fem més disbarats que fins ara, sobreviurem a l’erm i a l’asfalt. Cal que l’home amb responsabilitats pensi i projecti a llarg termini, la reflexió sobre el futur dels arbres pot ajudar-hi molt.
L’art de llegir és, en gran manera, l’art de retrobar la vida en els llibres i de, gràcies a ells, comprendre-la millor. (André Maurois)
Tenir un llibre a les mans és com tenir-hi una criatura o una flor. Tots tres són signes de vida. Això no obstant, no n’hi ha prou amb tenir llibres i percebre el seu tacte sensual. Cal retre-li el millor dels cultes: llegir-lo. La lectura ens permet superar els límits de l’espai i del temps i, segons diu el nostre poeta Joan Maragall: conté tot el misteri i la llum del món. La gran mística castellana, Santa Teresa de Jesús, diu en el seu Llibre de la vida: Jo comencé a quedarme con costumbre de lleellos y era extremo lo que esto me embebía, que si no tenia un libro nuevo me parecia no tenir contento. El meu pare, home de llibres, va deixar escrits varis elogis a la lectura com: “L’acte llegir equival a trencar amb la monotonia que ens envolta. És una forma d’aïllar-se d’un ambient submergit en fets intranscendents i pensaments mimetitzats. Llegir és un exercici intel·lectual que agilitza la ment, enriqueix l’esperit i allibera de la ignorància”. En un altre dels seus llibres diu: “Els llibres, de tot tipus, són el primer vehicle de cultura i si la cultura és el que queda quan tot s’ha perdut, els llibres són vida”.
El primer llibre que es va imprimir al món va ser la Bíblia de Gutenberg entre 1445 i 1456. A Espanya la impremta va arribar el 1470 i el primer exemplar conegut està datat el 23 de febrer de 1475 i es tracta de l’obra Comprehensorium de Johannes Raimundi, imprès a València per Lambert Palmart. Sobre aquesta qüestió hi ha una certa inseguretat i discussió, car alguns estudiosos asseguren que la primera obra fou impresa a València pel mateix Palmart, però que no fou l’abans citada sinó les Obres o Trobes en lahors de la Verge Maria datada l’11 de febrer de 1474. Durant algun temps es va creure que la primera obra de la Península fou impresa a Barcelona el 1468 per Johan Gherlinc amb el títol Gramática (Libelus pro efficiendis orationibus) de Bartolomé Mates. Més endavant aquesta obra va ser datada al 1488. En qualsevol cas és té notícia de que a la Barcelona de 1474 ja hi funcionava alguna premsa d’imprimir.
Encara que el suport de la lectura pugui ser també diferent del llibre de paper, aquesta, la lectura, en la forma que sigui, seguirà sent font de cultura i de vida. Si Descartes deia: “Penso, per tant, existeixo” en podríem fer una variant dient: llegeixo, per tant existeixo. Mentre hi hagi llibres o suports de lectura, hi haurà vida.
Res tan fràgil com la vida,/ sempre és curta,/ s’escola com l’anguila,/ discorre com el riu,/ que dona al mar. Res tan fort com l’olivera,/ viu anys i panys,/ dona fruits,/ l’oliva i el seu oli,/ però també mor. El llibre és sempre viu,/ porta dins seu la vida,/ la vida del seu creador,/ perdura més que l’arbre,/ que també li ha donat vida.
