En Pere Alzina es demana com és que han posat de moda el mot “austericidi” (mot inventat que voldria dir “acabar o matar l’austeritat”, igual que “genocidi” vol dir “matar una població o col·lectiu genètic”) en sentit negatiu, precisament CONTRARI al que pretenen (“que l’austeritat mata”). Tots ells -l’esquerra dogmàtica i decimonònica- haurien, precisament, de preconitzar “l’austericidi” car ells pensen que l’austeritat és dolenta (quan sempre s’havia tingut com una virtut cristiana, continguda, de gent no opulenta, de no estirar més el braç que la màniga, de no despendre més del que es té, de no malbaratar o balafiar…). No cal dir que penso exactament el mateix sinó que, malgrat aquesta crisi i tot, el greu és que no hàgim fet com França, que va augmentar i no reduir el pressupost dedicat a Ensenyament, del baixíssim nivell del qual provenen probablement tots els mals que patim. L’economia com a subconscient, ja ho vaig dir. I ara els bons se n’han d’anar a treballar a fora, ves.
D’altra banda, no podria, encara que volgués, fer cap llista de les lectures fetes al llarg de l’any que s’ha acabat. Massa desordre i massa anar endavant i enrere. Tastaolletes. La tendència que tinc és més aviat de llegir els morts més que no pas els vius. No sé per què. D’entre aquests darrers, però, n’hi ha un que no hauria volgut perdre’m per res del món. Ja fa temps que m’agrada llegir Marcos Ordoñez als diaris. I ja li havia llegit aquell “Beverse la vida”, dedicat al periple vital d’Ava Gardner. I ara, per recomanació d’en Santi Trullenque, he acabat aquest llibre magnífic que es diu “Big Time: la gran vida de Perico Vidal” que ha publicat la deliciosa editorial Libros del Asteroide. Ara jo també el recomano a tothom que llegeixi aquestes línies. No cal que t’agradi el cine per gaudir-lo. El que cal és que t’agradi la vida i que en siguis un fan. Aquells dies que, sobretot, foren nits. I, aleshores, per saber si eres davant d’un gran actor calia tan sols que et fixessis com escoltava. Tots els grans que he conegut eren antenes pures. O’Toole, Mitchum, Ava. I és que els dropos com nosaltres, quan ens posem a treballar, som incansables i no som de cap país o, més ben dit, el que passa és que, si em demana per l’Espanya d’aleshores, li contestaré que nosaltres, si no més jo, vivíem en un altre país: el país del cine. ¿Qui vol que pensés en Franco, en procuradors a Corts, en referèndums, si nosaltres podíem inventar-nos el món? I els seus amics, de Sinatra a David Lean (aquells Lawrence d’Aràbia i Doctor Zhivago en què participà), i aquella època irrepetible dels 60 als 80. Big Time, implicació plena i total, a base de bé, fins al fons, fins al moll de l’os, i la idea que triomfar no és sinó arribar a fer senzillament el que més t’agrada i, al damunt, poder viure’n. I viure’n bé i moltes vegades més que bé.
En fi, condiment esplèndid per a aquests dies de gener, potser freds, i amb l’afegitó de la part dedicada a la filla Alana en què ella et fa assistir al veritable festeig de pare i filla malgrat totes les distàncies i totes les dificultats. Hi ha moltes més coses encara. I el millor és, com sempre, que cadascú que arribi a tenir aquest llibre a les mans les descobreixi i les gaudeixi. Mentrestant, tota la llibertat per als personatges del conte encara no resolt. I que el desenllaç, entre nosaltres i com a país, sigui feliç i definitiu i pletòric. És cada dia que la nit canvia de lloc el dia. Amén.
