nen

Haig d’admetre que he tingut dubtes sobre si havia de portar o no la meva filla a manifestacions independentistes. D’una banda hi havia el temor a ser acusat d’adoctrinament i caure en l’error de voler influir en els seus futurs pensaments d’adulta emprant l’inherent poder d’influència com a adult referent per modelar-la al meu gust. No obstant això, una altra sèrie de pensaments niaven en la meva convicció final que sí que havia de fer-ho.

Per començar, no volia submergir-la en una mena de bombolla que l’aïllés dels esdeveniments històrics que s’estaven (s’estan) produint en el seu entorn. Tendim a sobreprotegir els nens i nenes, deixant-nos emporta per la falsa impressió que a aquesta edat solament s’ha d’estar preocupat per jugar i fer els deures del col·legi. Amb això generem diversos dèficits. El primer, estem infravalorant la seva capacitat de comprendre la realitat. Cert és que necessiten més informació, que deuen encara treballar aspectes tan importants com l’educació emocional i que necessiten temps perquè la seva capacitat d’associació d’idees els doti d’un major nombre d’eines. Però si els tanquem en aquesta bombolla, d’alguna manera els estem expulsant d’un món en el qual han de tenir el mateix lloc que totes les altres persones, independentment de l’edat. Estem anul·lant, a més, les seves voluntats o les seves llibertats. Els nens i nenes tenen tot el dret a conèixer què succeeix al seu voltant. No podem submergir-los en un món Disney en el qual el bo és molt bo, el dolent és molt dolent i sempre venç el bé. És que no és cert, com no són certs molts dels rols de gènere i tots els estereotips que sense adonar-nos (o adonant-nos-en) transmetem en les nostres paraules o en els nostres actes. Admetem que som adults desorientats, que no sempre ho sabem tot, que som imperfectes, que no tenim un manual d’instruccions de la vida i que improvisem perquè vivim en present i el futur, si alguna cosa ens aporta, és incertesa. Els farem un favor si deixem als superherois per a la ficció.

Han de dibuixar llaços grocs o estelades els nens? Jo mai obligaré la meva filla que dibuixi un llaç groc, una estelada, un paisatge primaveral o el monstre de Stranger Things. Això és evident. I és evident perquè la creativitat ha de ser lliure, autènticament lliure. L’art serveix per expressar la nostra visió del món, única, irrepetible i per això, necessària i imprescindible. L’ésser humà fa segles que omple el món de pintura, música, literatura, dansa, escultura o arquitectura. Porta segles dialogant amb la bellesa, amb la mort, amb la solitud o amb tots els abismes existencials. I no hi ha edat per iniciar-s’hi. Aquesta necessitat simplement arriba, apareix sense que ens n’adonem. Per això, em fa l’efecte que és absolutament necessari que els nens i nenes pintin el que vulguin: llaços, estelades, senyeres o banderes espanyoles.

El problema el creem els adults quan censurem uns dibuixos i uns altres no. Perquè, per ventura ens plantegem un problema d’adoctrinament quan bategem un bebè, els nens i nenes fan la comunió, el Ramadà o participen en el concurs “Què és per a tu un rei”? Perquè si no ho fem, no hauria de plantejar el més mínim problema que un nen dibuixi un llaç groc i el pengi a la seva classe. El que no és democràtic és treure’l, censurar-lo, coartar la seva llibertat d’expressió perquè, encara que és un nen o una nena, en té. Només faltaria que no en tingués.

Els menors d’edat han de ser partícips de la política. Per què no? No estic dient que hagin de votar o presentar-se com a candidats o candidates. Em refereixo al fet que han de ser formats políticament, igual que han de ser formats en matèries com llengua, literatura, matemàtiques, etc. Fem una prova: preguntem pel carrer a adults que ens expliquin què entenen per ser d’esquerres o de dretes, què és el neoliberalisme, que ens diguin quatre aspectes que defineixen el marxisme, quines diferències hi ha entre apujar o abaixar impostos indirectes i a qui afecten, etc. De debò els adults estem tan preparats per parlar de política amb criteri?

A més, els adults hem embrutat la política, l’hem omplert de porqueria, d’odi, d’insults i amenaces. Hem convertit l’espai polític no en un intercanvi d’idees per millorar la societat, sinó en un lloc de frustracions, coaccions i destrucció. Per aquesta raó, una certa consciència romanent ens diu que hem de mantenir allunyats els nens de la política. “És cosa d’adults”, els diem. Al final, ells i elles assumiran o no el llegat de la nostra incompetència o dels nostres èxits. A les nostres mans, no obstant això, també hi ha que tinguin espais per créixer sent conscients, solidaris, empàtics i en resum, amb sensibilitat social. Però no ho faran si els allunyem del món que els envolta, esperant que el temps canviï el que hauríem de començar a canviar nosaltres mateixos.