Feia fred, molt de fred, però en Dani no el sentia. Portava posat un pijama de franel·la que li havia regalat la seva iaia per l’aniversari. Ell pensava que els follets que hi tenia pintats eren massa infantils, al cap i a la fi havia fet vuit anys, ell. Però era tan calentó que fins i tot perdonava els dibuixos blaus i verds del pijama.
Tampoc podia tenir fred, ni aquesta nit ni cap nit perquè la seva mare, que era la millor mare del món, tenia un defecte: sempre pensava que el Dani no menjava ni es tapava prou, així que el plat de sopa calenta semblava una banyera i el seu llit un dipòsit de flassades.
Ja feia estona que era al llit però la son no volia venir i ja no sabia què fer. Havia comptat fins a cent (havia fet una mica de trampa i s’havia saltat els seixanta i els setanta), havia comptat granotes (li semblaven més divertides que les ovelletes), s’havia inventat històries de pirates. Res. No hi havia manera de dormir.
I no era que hi hagués soroll a casa, no, que els seus pares i la seva germana ja eren al llit també. Tampoc hi havia soroll al jardí. Bé, això no era del tot cert. Poc després que els seus pares entressin a fer-li un petó de bona nit havia sentit un sorollet que li semblava que venia del peu de l’alzina que hi havia al bell mig del jardí. Era una alzina molt i molt vella, ja hi era abans que ells hi anessin a viure. Quan els pares del Dani van comprar el terreny per construir-hi la casa, l’arquitecte va recomanar de tallar l’arbre, però els pares del Dani no ho van voler: era tan vella i tan maca que van pensar que seria una ofensa a la Mare Natura si la tallaven. Així que havien projectat la casa de manera que l’alzina no patís gens. El resultat va ser una casa amb un porxo de branques i fulles naturals molt fresquet i ombrejat a l’estiu.
El Dani havia mirat per la finestra de la seva habitació però no havia descobert res. És clar que com que estava al pis de dalt de la casa era una mica difícil de veure-hi res. D’altra banda, era tan fosc a fora que no s’atrevia a baixar sol al jardí.
Després de pensar-ho molt, va posar-se les sabatilles, la bata, va agafar la lot de les excursions que la tenia penjada de la maneta de la porta de l’armari, i va baixar les escales a poc a poc per no despertar la família. El cor li anava a tota velocitat i les cames li feien una mica figa, però ell s’anava dient: au Dani, que tu ets un valent, surt a fora i acaba amb el bandit que està fent aquest sorollet. El Dani deia bandit a tothom o a tota cosa que li feia por. Li semblava que posant-li un nom ja no era tan terrorífic.
Va obrir la porta del jardí i la lot alhora i llavors primer un peu i després l’altre, va començar a caminar cap el peu de l’alzina.
Petrus, el seu gat, es va espantar de veure’l a aquelles hores caminant pel jardí, però com que pensava que els nens estaven tots una mica bojos, no li va fer gaire cas, es va tombar de l’altre cantó, va tancar els ulls i va seguir dormint com si res.
Quan el Dani va arribar al peu de l’arbre es va quedar quiet intentant d’esbrinar d’on venia el sorollet. Era un xiuxiueig acompanyat d’algun que altre copet com si donessin amb un mini martell damunt d’una mini taula. Va fer la volta al tronc i llavors PLAFFFFF va ensopegar amb una galleda que algú havia deixat allà i va caure.
De l’ensurt que va tenir va deixar anar la lot i es va quedar a les fosques. Això si que era mala sort. Podria tornar a casa a les palpentes, però tenia tanta por que no s’atrevia ni a aixecar-se de terra.
Llavors va adornar-se que el xiuxiueig ja no se sentia. Es va quedar un moment quiet escoltant, el nas enganxat a terra i les mans tapant-se el cap. De sobte va veure com apareixien tot de llumetes blanques i petites al voltant del seu cap. El Dani no s’atrevia ni a mirar-les. De primer va pensar que serien cuques de llum, però no es movien. Després va pensar que serien papallones de nit màgiques, però ell no n’havia vist mai cap així que no sabia com eren. Per últim va pensar que la mateixa por que tenia li feia veure coses rares.
I quan menys s’ho esperava, una d’aquelles llumetes se li va acostar al nas i…… li va parlar.
-Et passa res, noi?
El Dani estava tan espantat que no li sortia ni la veu.
-Noi, que et passa res? Què fas estirat a terra?
El nen va obrir tant els ulls que li semblava que se li sortirien de la cara: aquella llum era un fanalet molt i molt petit que l’aguantava la mà d’un follet idèntic als del seu pijama.
-Qui…… qui ets tu? – va dir el Dani
-I tu, qui ets? – va respondre el follet.
-Jo em dic Dani i visc en aquesta casa i he sentit soroll i he baixat a veure què era i he ensopegat i he caigut i llavors he perdut la lot i m’he espantat i tot de llumetes heu vingut i jo, jo no sé què passa i….
-Ep, ep, ep! Un moment, no corris tant que sembles un tren sense frens! Jo em dic Pitu i visc en aquesta alzina des de fa més de cent cinquanta anys. Si has sentit un soroll que t’hagi molestat, et demano disculpes. No volíem interrompre el teu son. Ara ja pots aixecar-te i tornar-te al teu llit. Au, bona nit, noi.
