I quan menys s’ho esperava, una d’aquelles llumetes se li va acostar al nas i…… li va parlar.
-Et passa res, noi?
El Dani estava tan espantat que no li sortia ni la veu.
-Noi, que et passa res? Què fas estirat a terra?
El nen va obrir tant els ulls que li semblava que se li sortirien de la cara: aquella llum era un fanalet molt i molt petit que l’aguantava la mà d’un follet idèntic als del seu pijama.
– Qui…… qui ets tu? – va dir el Dani
– I tu, qui ets? – va respondre el follet.
– Jo em dic Dani i visc en aquesta casa i he sentit soroll i he baixat a veure què era i he ensopegat i he caigut i llavors he perdut la lot i m’he espantat i tot de llumetes heu vingut i jo, jo no sé què passa i….
– Ep, ep, ep! Un moment, no corris tant que sembles un tren sense frens! Jo em dic Pitu i visc en aquesta alzina des de fa més de cent cinquanta anys. Si has sentit un soroll que t’hagi molestat, et demano disculpes. No volíem interrompre el teu son. Ara ja pots aixecar-te i tornar-te al teu llit. Au, bona nit, noi.
El Dani no s’ho podia creure: estava parlant amb un follet i, a sobre, l’estava enviant a dormir. Si home, si el tal Pitu es pensava que marxaria sense descobrir què passava allà és que no el coneixia. Es va carregar de valor i va demanar el Pitu què dimonis feien al seu jardí, a sota del seu arbre preferit.
El follet es va mirar el nen de cap a peus, després va mirar els altres follets i va tornar a mirar el nen amb cara de no saber què fer. Llavors un altre follet que es deia Tino va fer un gran xiscle:
– Mireu, si aquest nen és dels nostres: és un follet gran. Porta la samarreta màgica dels follets.
El Dani no s’ho podia creure: aquells follets confonien el pijama de la iaia amb una samarreta màgica. Llavors, com si algú hagués tocat un xiulet, tots els follets van encerclar el Dani amb els seus fanals aixecats per veure-li bé la “samarreta màgica”. El pobre nen no sabia si riure o apretar a córrer.
– És cert – va dir en Pitu – això és un senyal que podem confiar en tu. Vine amb nosaltres.
I els follets es van anar ficant un a un pel forat que hi havia al peu de l’alzina. El Dani va cridar:
-Jo no puc passar per aquest forat tan petit.
-Doncs si no vols venir, no vinguis. – li va dir en Pitu.
I com per art d’encanteri a cada passa que el Dani donava cap al forat es feia petit, petit, petit, fins que hi va poder passar.
A dins de l’alzina hi havia tot un món màgic i misteriós. Hi havia molts i molts follets tots blaus i verds, com els del seu pijama. Portaven barrets de cucurull de molts colors, i alguns tenien barbes llarguíssimes. N’hi havia que tenien el cabell blanc, com en Pitu, i n’hi havia que el tenien vermell. Allò era increïble: ell estava a dins de l’alzina envoltat de follets. Quan ho digués als seus amics del cole i del cau no s’ho creurien.
