Quan una noia de 25 anys demana la fi de la seva vida sense moure’s-li gairebé el rictus, quan dels seus llavis la paraula eutanàsia és la més esperançadora i sanadora dels termes, un gèlid calfred t’envolta els sentiments.
El seu rostre pàl.lid, ulls oberts i petrificats de preguntes sense resposta, la figura fràgil com una encarnació d’una llunyana i antiga cançó de joventut on tot són records, un passat tenebrós i empolvat de paraules que ja no recorda ningú, els cabells bressolant un rostre abúlic, candorós, confiat.
Hem assistit com a espectadors a una història inversemblant i terrible, un embull d’informació sobre la traumàtica infantesa de Noèlia, una agressió sexual múltiple on arran d’aquest fet va intentar atemptar sobre la seva vida llançant-se des d’un cinquè pis i d’aquí les lesions irreversibles que va patir. També li van reconèixer un 67% de discapacitat diagnosticada d’un trastorn límit de personalitat.
En quin moment hem oblidat que el dolor humà és un crit d’ajuda personal i col.lectiu, un trist episodi com tants d’altres on obrir molts debats d’un sol debat: la desestructuració d’una societat individualista, lluny i desamparada d’humanitat on es manté aliena a les necessitats dels més febles, els infants, els col.lectius vulnerables.
El fracàs emocional d’estar completament a favor de la llei de l’eutanàsia i respectar la decisió de la Noèlia o qualsevol persona que la seva voluntat sigui deixar de viure i patir, però al capdavall fracàs d’un món on no empatitza, no sent, no reacciona.
Els trastorns mentals es disparen entre els joves sense tenir respostes contundents del perquè aquest increment; casos d’esquizofrènia, trastorns obsessius, bipolar, de personalitat. Desestructuració de les famílies, impossibilitat dels pares a posar límits, l’ús inapropiat de les xarxes socials derivant en un augment de les malalties, abusos, violacions, etc, on la sexualitat es banalitza a extrems insospitats.
Perquè sembla que ho tenim tot i malgrat això sempre arrosseguem una infelicitat constant? O potser són aquestes píndoles de felicitat material, tecnològica i immediata les que en realitat ens emmascaren un benestar vacu i superficial?
Com a societat hem de reflexionar sobre la necessitat urgent d’oferir respostes integrals i preventives, afavorir campanyes de conscienciació a escoles i instituts, així com formació per a docents en salut mental.
Noèlia va ser una víctima indefensa del sistema, de la societat, d’una desatenció inicial, la gènesi de problemes endèmics familiars i de d’abandó que no es van detectar a temps, i de sobte tot es va transformar en una tenebra constant.
Aquest fracàs emocional i humà per establir lligams d’empatia és possiblement on com a societat hauriem d’intentar transformar la relació amb els joves i nens des de petits oferint eines de comunicació i diàleg evitant així l’aïllament i episodis com el bullying o la discriminació, la paraula propera, l’ajuda.
Noèlia va patir episodis traumàtics, una pressió psicològica i injusta del seu entorn, una infantesa i joventut sense retorn, sense futur, sense una vida per ser viscuda dignament. El que es digui i manifesti ara ja adquireix una importància relativa quan no hem sabut reaccionar a temps, quan els ciments de la societat són febles i mancats de reflexió profunda per ser transformats.
Invertir en prevenció i salut mental és garantir un futur més sa i equilibrat per a les noves generacions, entendre l’educació sexual en el respecte i no en la imposició és també cabdal i necessari així com l’acompanyament desinteresat i generós per part d’amics i família.
Fer valdre de la importància com a éssers humans a la vida té un valor únic i infinit… com aquella rosa marcida que algun dia va ser preciosa i encara destil.la bellesa per sempre més.
