Només el PSOE pensa en una solució política pels catalans dins d’un Espanya impossible. Els espanyols es deuen a Espanya, la seva nació, i no sols són majoria en el seu país sinó que també s’han manifestat obertament i sense embuts (VOX), tot i que tots són iguals. I així, el diàleg entre ambdues nacions, la catalana i l’espanyola, no prosperarà ja que dins un únic estat cal canviar tantes coses que és millor la independència de cadascuna d’elles. Per això, hom, parlant des d’una visió pràctica, diu que la millor solució per a Espanya és la independència de Catalunya.
La reconstrucció nacional catalana és una constant històrica que es va veure alentida amb una guerra fraticida. El cop d’estat del 1936 va ésser la reacció de la nació espanyola a la imparable deriva separatista catalana de l’època. I ni així han assolit acabar amb Catalunya. El 2017 es va celebrar, democràticament, un referèndum d’autodeterminació que va retrotraure el país a la normalitat perduda als anys 30 i que el suposat pacte del 1978 havia de superar definitivament: la reconquesta de la plena sobirania.
Però cal advertir que manca el cos ideològic i patriòtic per obtenir resultats tangibles. Els intents que s’han prodigat, per ara, no han assolit l’objectiu nacional de la independència. Cert, a Catalunya hi ha monopolis (degudament cultivats per Espanya) que adulteren la sana actuació social i política, per manca de transparència i sinceritat. Uns monopolis que no atenen la lògica cristiana cultural que ens ha configurat com a poble des de bon principi.
També s’exalcen dogmatismes sense sentit dins el context europeu, on els plantejaments conservadors, també dits de dretes, són tan legítims, àdhuc necessaris, com els més progressistes o reformadors. La forta base catalana de les classes mitjanes hauria de conformar i expressar una força conservadora implacable en la defensa i consolidació de la nació. I això, si bé comença a passar, s’ha volgut esmorteir deliberadament, per raons més que sospitoses.
Finalment, convé destronar el discurs negatiu i malaltís sobre les nostres capacitats. L’harmonia social s’ha d’assentar sobre persones concretes que responen moralment de les seves decisions, sense que s’amaguin darrera estructures de partit ni la maquinària institucional. Aquesta és la classe de democràcia que enforteix el vincle polític i permet situar el consens en la justa mesura de les lleis naturals que han configurat i encara configuren la nostra nació, sense perjudici d’eventuals drets de minories per les raons que siguin. Per això, és possible lluitar contra el món globalitzador, les grans multinacionals i els mers interessos econòmics. I això ho poden fer i ho fan persones concretes, com hi són a milers en el nostre país que són conscients del valor de les coses i dels serveis i no en fan un abús injustificat ni exagerat.
La contenció catalana, dita també austeritat i discreció, o ara, malgrat tanta provocació espanyola, contundent resiliència, ens configuren significativament i explicarien una adhesió de la nostra identitat cultural als postulats del dret natural com el repudi dels privilegis socials, l’amenaça de la força i tot allò que ens allunyi d’una natural equitat.
