Les dues Espanyes, irreconciliables i extremes, ara també s’expressen a França. La convocatòria de noves eleccions pel nerviosisme de Macron ha creat dos blocs: el Nou Front Popular, dit d’esquerres, intervencionista i d’endeutament, i el Bloc Nacional, intolerant i en guerra permanent. Ambdues visions, amb un paral·lelisme absolut amb la situació espanyola, PP-VOX, fanatisme centralista i revisionista i PSOE-PODEM, demagògia populista i pressió fiscal.
Ambdues realitats no tenen marge de maniobra. Es caracteritzen per l’opressió de les seves nacions territorials. La negació de l’autodeterminació i la necessitat d’un estat policial en permanent vigilància. Sense llibertat no hi ha creació. I sense creació, la frustració social, nacional i cívica genera extrems sense cap punt de trobada.
Catalunya és un clar exemple. On la història es repeteix. Col·lectius molt nombrosos de catalans destaquen per la seva contundència contra la classe política, les eleccions i el sistema de partits. Això farà que cada dia hi hagi més gent al marge de la política oficial i una resposta més estranya a les propostes de les elits dirigents. Tot plegat, un escenari previ a una greu crisi en formulacions i contribucions al bé comú.
El bé comú és la sana construcció de comunitats que es reconeixen i se saben conscients de les seves potencialitats i també dels seus deures més elementals. L’estat, en tot això, poc hauria de dir-hi. Però la realitat és que aquestes comunitats no es poden expressar perquè estan assetjades per una maquinària militar d’ocupació i no és possible iniciar aquest cercle virtuós.
Catalunya, els Països Catalans, en són una excepció en el camp econòmic. Com també passa a Itàlia i d’altres llocs del món, els catalans, saben separar bé “les coses de menjar” del que no ho és, i malgrat la situació política és insoluble i decadent, el mèrit empresarial i els emprenedors ho dissimulen en una esfera paral·lela d’èxit i progrés.
Espanya i França són projectes jacobins que enfonsen qualsevol il·lusió. Són un projecte polític fracassat, però que pot reeixir si deixen anar llastre i configuren espais de col·laboració amb les nacions, com Catalunya, que cerquen recuperar la seva plena emancipació.
Això seria la millor manera de construir Europa. I, també, la millor manera de refer les comunitats que, de fons, viuen i treballen per fer front als greus problemes, de tota mena, que tenim com a societats occidentals, en un fi de cicle que ja està anunciat.
Les eleccions catalanes del 12 de maig de 2024 també en són un prova. Un parlament català dividit doblement, per l’eix ideològic, però sobretot per l’eix nacional, fa impossible una mínima direcció conjunta. Aquí no és possible “un govern d’unitat nacional” sense el ple exercici del dret d’autodeterminació, el qual es va expressar prou bé el primer d’octubre de 2017 i obliga a fer la independència.
Vist això, els catalans ja apuntem a noves eleccions i per a Espanya i França una cosa semblant, llevat que, ara sí, el cop d’estat sigui la tònica. Cosa que segurament passarà, potser dissimuladament, per guardar les formes i fer l’engany encara més gros.
