Som un país que, a voltes, sembla que ha abocat tota la seva càrrega emocional en club de futbol. Diem que el Barça és més que un club, i això també significa que hi aboquem els nostres comportaments com a país. El sentiment caïnita, la lluita entre aquells que estant més pròxims no és aliena al nostre comportament nacional. I aquest clima d’enfrontament total s’acaba d’instal·lar al barcelonisme amb resultats a curt, a mig i a llarg termini molt amargs.
La decisió – renyida però legal – de portar a davant dels tribunals a la junta sortint del F.C. Barcelona esquinça totalment la massa social culé en dos bàndols que serà molt complicat que tornin a moure’s junts, ni que sigui una final de la Champions. Ni el tradicional nuñisme vs cruyffisme va tenir possibilitats d’emmetzinar l’ambient de Can Barça com aquest imprudent, innecessària i irresponsable pas endavant que la majoria dels compromissaris ha decidit fer, induïda maquiavèl·licament per la Junta Directiva de Sandro Rosell. Només la bona marxa de l’equip i la presència a la banqueta de Pep Guardiola que tant conforta i asserena pot, de moment, pal·liar aquesta mala maror, però una lleugera crisi al vestidor, un estirabot qualsevol o aquells dies absurds sense futbol en que les redaccions dels diaris esportius no tenen temes, serà suficient perquè torni a esclatar la guerra sense treva. Qualsevol arma serà bona, de la tribuna periodística al Gol Nord.
I enmig, potser hi haurà socis que reconeixent la brillant gestió esportiva i social de la Junta de Joan Laporta, no confonguin aquest reconeixement amb acceptar acríticament una gestió econòmica molt millorable. És a dir, que es preguntin si és possible considerar que l’entrada de Laporta als despatxos de Can Barça va suposar una catalanització, un rejoveniment, un aire fresc, una gosadia i el període més esplèndid en quan a resultats esportius de la història, i alhora creure que també es van cometre errors i es van prendre decisions excessivament arriscades, que hi va haver moments en que quelcom se’ls hi va escapar de les mans fins a trair la màgia, la voluntat radicalment democràtica, transparent, de netedat i trencament amb les formes de fer del passat que van seduir als barcelonistes i van portar a Laporta a la Presidència?
Jo, que sóc un soci jove però amb molts anys anant al Camp cada dia de partit, de forma senzilla però amb il·lusió, que ha viscut cinc presidents i èpoques de tots colors, m’ho pregunto ara mateix. I crec que avui, en dia més enllà de si entra la pilota o no, només hi ha una persona que pugui unir a tot el barcelonisme, que pugui representar els seus valors intrínsecs fent servir el seu poder simbòlic, i que pugui acabar amb els ismes del barcelonisme, amb els bàndols irredempts que s’han creat sobre les runes de les anteriors batalles. De moment Josep Guardiola és a peu de camp però només el temps dirà si la seva figura pot ser la necessària per acabar amb aquest imprevisible i fatídic fratricidi blaugrana.
