L’Assemblea Nacional Catalana té un determinat projecte de país, però a molts ens cansa aquest projecte. Estem cansats de tantes cartolines de colors, de tanta samarreta, de tanta xiruca, de tants somriures i de tanta coreografia gegantesca. Estem cansats de tant esplai. Alguns voldríem una aposta més tradicional, amb menys aire progre, un projecte més rígid, més vetust. Voldríem una aposta més monàrquica, voldríem diferenciar-nos de tanta república, voldríem fer quelcom nou. No oblidem que en la diferència està l’originalitat i l’excel·lència. Així doncs, si al final els nostres diputats no gosen declarar la independència ara que tenen les majories al Parlament, a les diputacions i als municipis, si no gosen actuar ara que ho tenen tot, podríem considerar repensar l’aposta per seguir mantenint viu el projecte nacional català.
D’aquesta manera, després de reunir un gabinet d’emergència per tractar aquest replantejament nacional, vam acordar que necessitem un nou pretendent al tron català, vam acordar que necessitem un monarca propi per plantar cara a l’Estat espanyol, assetjar el Regne amb un altre Regne. Una aposta que ens permetria allunyar-nos de tant cumbayanisme, un projecte que marcaria diferències amb altres moviments polítics europeus, una decisió original i allunyada de la revolució dels somriures. A més a més, des de la desfeta a la tercera carlinada, els catalans portem gairebé un segle i mig sense alçar un pretendent legítim, ja s’acosta l’hora de treure la pols a la boina.
I doncs, qui podríem escollir? Qui podria ocupar el tron que en el passat ocuparen homes de la talla de Pere el Catòlic, Jaume I o Pere el Cerimoniós? Per descomptat no l’atorgaríem a un Savoia, són capaços de vendre’s l’ànima per quatre terrenys al centre d’Itàlia. Un Tudor tampoc sembla boina idea, car per tal de poder-se divorciar s’atrevirien a trencar amb Montserrat. Podríem atorgar la Corona a un Windsor però abans l’hauríem de convèncer que la ratafia és millor que el whisky escocès, i costaria més del que sembla. Si mirem els Orange-Nassau tenim altre cop un problema amb Montserrat, doncs ja fa anys que es varen perdre entre la revolta protestant. El mateix ens passa amb els Hohenzollern, que són una colla de calvinistes. Els Romanov? Res de res. Tenen mala sort en països on els comunistes tenen veu i vot. Els Bonapart un dia diuen blanc i l’altre diuen negre, un dia ocupen el Vaticà i l’altre protegeixen al Sant Pare, no són de fiar.
Al final, anant a buscar pretendents més propers, podríem escollir un Borbó-Parma, els actuals pretendents carlins. Ningú com ells se l’ha jugat tant pels drets de Catalunya, fins i tot restauraren la Generalitat al segle XIX! De totes formes, per una decisió presa a les Corts de Barcelona de l’any 1705, l’Arxiduc Carles d’Àustria va vetar a perpetuïtat que un Borbó pogués esdevenir Rei dels catalans. Cal tenir-ho present. Felip VI té el mateix problema que els Borbó-Parma però, a més a més, té una altra dificultat oblidada per molts: Segons la pragmàtica sanció de Carles III datada de l’any 1776, en el moment de casar-se Felip amb Letízia, aquest va perdre els drets dinàstics per haver celebrat un matrimoni desigual. Legítimament, el successor natural va esdevenir el segon hereu masculí en la línia de successió, és a dir, Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar y Borbón. El jove Froilán podria esdevenir el perfecte pretendent al tron català, simplement caldria oblidar el vet imposat per l’Arxiduc Carles. Un moviment nacional català, amb Froilán de comandant en cap, donaria la vitalitat i l’originalitat necessàries per salvar-se de tanta monotonia. Altrament, per millorar-ho tot, podríem deixar enrere el moderat crit de “referèndum o referèndum” i substituir-lo per un atrevit i juvenil “Froilanisme o mort!”.
