Neguit
Arribat el dia de la presentació de La bassa de les oques. Neguit. Adrenalina. Aquell neguit imprescindible de quan has d’exposar en públic els teus pensaments. Notes preses que miraré d’explicar aquesta tarda procurant, això sí, no allargar-me més enllà de 10 minuts 1 quart. En aquesta mena d’actes, si parles més, comences a notar com decreix l’atenció del públic. I caldrà després cedir la paraula al poeta. El Poeta, Jordi Vintró, ja s’ha expressat, de fet, al llarg de cadascun dels versos que componen el mosaic immens que representa aquest llibre que, de tant magnífic, resulta difícil de qualificar. Un d’aquells llibres la lectura del qual pots organitzar com més et vingui de gust i et plagui. Un llibre que no vol presses. Llibre del plaer lent i perdurable. Un d’aquells llibres en què pots perfectament alterar l’ordre de la lectura i saltar endavant i després tornar enrere. Sensació de llibre inacabable, de llibre que és tot un antídot contra aquesta nostra xacra actual que persegueix el compliment immediat del desig i del plaer.
El dia és un dia gris, però. I és, a més, dissabte de mercat i hi ha la Fira dels Indians. El carrer és ple de gent que mercadeja, és clar, i som en plena campanya electoral i ara ja es pot demanar el vot i el demano.
Diumenge. Matí. Casa. Ahir a la tarda, a les 5 en punt, Jordi Vintró truca al timbre. L’obro. Puja tots quatre pisos a peu perquè no hi ha ascensor. Arriba. Respira. Seiem. Prenem cafè. L’honor de ser davant l’autor de La bassa de les oques. Molt simpàtic i agradable. El do de la llengua i del ben dir. Em porta 3 llibres seus anteriors: Cançons per a en Jaume, Ludwig, Insuficiència mitral. Me’ls regala i li ho agraeixo molt. No són gens fàcils de trobar a les llibreries i algun, impossible. En un moment determinat, parlem d’Espriu, cosa lògica atesos els vincles familiars d’en Jordi. Espriu no tingué biblioteca. Regalava els llibres que llegia. Parlem també del projecte de la Casa de les Lletres. Entusiasme. Passa 1 hora i se’n va. Quedem a les 7 a la Biblioteca per a la presentació de La bassa…La presentació va molt bé. No és ben bé ple, però Déu n’hi do el nombre de persones que hi ha. Els caps de llista de CiU i ERC, per exemple. Anem bé. Explico tan bé com puc la meva lectura, les meves sensacions envers aquest llibre inacabable, gairebé inabastable. Després en Jordi eleva el to d’entusiasme amb la lectura de 3 dels poemes del llibre. “Volen mosquits sobre les aigües mortes”, per exemple. Quin gran vers, quina gran conclusió, per a Dimecres de síndria. O la rima de l’adjectiu fugaç amb la crema vichyssoise. És clar que per adonar-te d’aquesta darrera has de saber francès. Després, el plaer de retrobar Salvador Quintana i Agustí Espriu. I també Ignasi Pàmies, i la seva senyora, editora de LaBreu, petita gran editorial. L’acte social amable de tota presentació de llibres. Comiats. Quedem de veure’ns i sopar en temps d’estiu, quan segurament tots podrem fer de més i de menys. La bassa de les oques i Jordi Vintró, ja ho he dit altres vegades, però no ve d’aquí, haurien de ser premiats si aquest fos un país normal i digne.
Descompressió, després. Gintònics al Raconet. Fins a mitjanit. Més enllà d’aquesta hora, són coses que ja no queda bé d’explicar.
Pla deia que la més gran de les revolucions és continuar i continuar. Bé. Escòcia.
