La visita del Sant Pare ha suscitat molts més recels dels que esperàvem. Molts s’han indignat perquè unes religioses netejaren l’altar de la basílica de la Sagrada Família mentre els religiosos romanien asseguts, escarxofats i expectants. Com que aquesta actitud trencà els esquemes del políticament correcte, els pijoprogres d’esquerres s’esquinçaren els vestits ostensiblement, i el nen de la bicicleta, que sembla que es passi el dia ensumant merda, ostentosament.
La nota, tanmateix, fou ben simpàtica: unes dignes mongetes realitzaren orgulloses i satisfetes la seva vocació, la seva càrrega, sense importar-los el què diran. Els pijoprogres, tanmateix, haurien volgut que la jerarquia de la diòcesi barcelonina hagués adoptat la mateixa actitud hipòcrita i farisaica que gasten ells diàriament, bo i utilitzant la seva autoritat per doblegar voluntats i retirar-les d’escena. Encara més, haurien volgut fer-nos creure que el fet de no retirar-les havia estat una gran badada. Una gran badada? Els sembla creïble aquesta versió?
Vull creure que l’actitud de l’arquebisbe de Barcelona, que no té un pèl de ruc, fou totalment deliberada; que es plantejà si feia passar per davant, en la seva jerarquia de valors, la vocació de les religioses o la hipocresia del políticament correcte, i es decantà, com no podia ser d’una altra manera, per la primera opció. Deixà que les monges fessin la seva feina perquè moralment no podia fer altra cosa. Perquè, després de tot, l’Església catòlica és el darrer baluard en el que l’ànima encara passa per davant de les formes, la idea per davant de l’estil, l’essència per davant de l’accident i l’esperit per davant de la lletra. L’Església catòlica és una de les poques institucions terrenals que encara no s’ha rendit a les metzines d’Hidra ni a la hipocresia dels fariseus. Per això és tan odiada.
Segons tenim entès aquestes religioses, l’actuació de les quals durà poc més d’un minut, pertanyen a l’orde denominada “Auxiliars Parroquials de Crist Sacerdot”. La seva vocació quotidiana és, doncs, aquesta: netejar sagristies i fregar reliquiaris, calzes i sagraris fins a deixar-los brillants que una patena. Aquesta fou la seva tria en un moment de la seva vida. Tal com declararen posteriorment, per a elles va ser un regal poder portar la seva labor quotidiana a un acte tan solemne que, ben segur, era la culminació, i un fugaç reconeixement públic, de la seva vida abnegada, de la seva digníssima manera de viure el cristianisme; “ho vàrem fer encantades”, afirmaren després, “amb entusiasme i amb il·lusió”. S’imaginen vostès l’arquebisbe de Barcelona prescindint d’elles per una mera qüestió d’estil? S’imaginen a l’arquebisbe de Barcelona diferint la caritat a l’estratègia de poder? Jo no, i ja em perdonaran.
Però és que els pijoprogres, que s’estan gastant el que tenen i el que no tenen en una campanya electoral no apta per a majors d’edat, també s’esquinçaren els vestits pel dispendi que comportà l’efemèride, com si no haguéssim recuperat amb escreix la inversió, pel mateix joc dels mecanismes de mercat. Fem números? Parlem del que costà a l’erari públic la visita del Papa i el que està costant la imatge del nen de la bicicleta amb el nas arrufat per la pudor que sent? Deixem-ho córrer.
Sóc dels que no s’expliquen per què la dona no ha d’ostentar el mateix rol que l’home a l’Església catòlica; he dit en alguna ocasió que no comprenc les raons teològiques que hi ha al darrere d’aquesta segregació sagnant, i l’explicació de Raimon Galí, amb el qual coincideixo del tot, en aquesta extrem tan puntual no m’acaba de convèncer (o no l’acabo d’entendre). Dit això, mentre les coses siguin com són la caritat impedeix altres sortides que la de l’arquebisbe de Barcelona. Feu el que havia de fer, no en dubtin ni un moment. Quan Crist es trobava a Betània, a casa de Simó el Leprós, vingué una dona i trencà una ampolleta d’alabastre plena de perfum de nard autèntic, molt costós, i el buidà sobre el cap del Senyor; els pijoprogres, que aleshores ja existien, també és lamentaren indignats: de què serveix llençar així el perfum? S’hauria pogut vendre per més de tres-cents denaris i donar els diners als pobres.
Deixem les religioses tranquil·les. No les molestem més. Feren una bona acció. I fruïm d’aquesta campanya electoral tan instructiva, amb tots aquests energúmens gastant-se els nostres diners sense cap mena de límit ni de vergonya. Garantia de progres. I de pijoprogres.
