Felicito de tot cor qui va tenir la genial idea de les llistes separades de cara a una eleccions que es pretenen plebiscitàries. Les enquestes ja reflecteixen la minva d’intenció de vot a les opcions sobiranistes. No es tracta pas que en aquest país les enquestes siguin una font gaire fiable de coneixement, però en aquestes qüestions no n’hi ha d’altres, de fonts de coneixement, més enllà de la nostra intuïció. Recordo que el 9N, al col·legi electoral mateix, hi havia uns nanos que feien una enquesta. Em van preguntar si votaria una llista unitària i els vaig dir que sí. Aleshores em van preguntar a qui votaria si no hi havia llista unitària, i no vaig saber què respondre’ls: en unes eleccions tan transcendentals, no m’agradaria pas quedar-me sense votar, però si es tracta simplement de votar un partit polític, no veig gaires motius per votar ni els uns ni els altres, especialment si em paro a pensar en la gestió que estan duent a terme de l’anomenat procés.
Es veu que hi ha una crisi de confiança entre aquestes forces polítiques. Doncs imaginin-se la magnitud de la crisi de confiança que hi ha entre els electors i el conjunt dels polítics. La confiança és una actitud projectada cap el futur, i s’aplica allò que es pensa que no defraudarà les nostres expectatives. Quines són les nostres expectatives? L’emancipació nacional de Catalunya a través de la constitució d’un nou estat independent de l’estat espanyol. En sentit estricte només es pot confiar en les persones, ja que són les úniques que es poden haver compromès a actuar en un sentit determinat. De moment, els nostres polítics no s’han compromès a res, amb la qual cosa és difícil que es generi confiança. Fa més d’un any ens van dir que havien estudiat les diferents etapes del procés i que tenien tots els passos i totes les respostes a les actuacions del govern central preparades, però que, naturalment, eren matèria reservada i no podien concretar res davant l’opinió pública. Van necessitar Déu i ajuda per acordar una data i una pregunta per al referèndum. La pregunta era tan absurda que no se li hauria acudit ni al Sr. Saura en els seus bons temps. Tothom va tenir la mateixa percepció, però no s’hi va fer sang perquè la prioritat era una altra. Ara bé, a la primera dificultat amb què es van topar, va resultat que en realitat no tenien cap procediment previst, ni reaccions estudiades, i no estaven d’acord en res. I encara som en aquestes. Ara s’han posat d’acord que votem el 27-S, però no s’han posat d’acord en res més.
Confiar és un acte arriscat. Ens convertim en més o menys desconfiats en funció que la nostra experiència anterior hagi actuat sobre nosaltres com un escarment o un avís. I quina ha estat la nostra experiència fins ara? La manera d’actuar de cada partit és cada vegada més fàcil de predir, tenim un bon coneixement de com actuen i justament el que ens fa desconfiar és la seva incapacitat de canviar de comportament. Uns i altres ens han defraudat prou vegades perquè no puguem dir que no estàvem avisats.
Els partit sobiranistes estan venent la pell de l’ós abans d’haver assolit l’objectiu que ens uneix. Actuen com “professional partnerships”, és a dir, el seu únic compromís és amb la cadira. Els uns es pensen que faran el partit del president i trenta anys més a tirar de veta. Els altres lideraran les esquerres i aconseguiran que els facin beats. En realitat, si no s’aconsegueix l’objectiu comú, la independència, ni els uns ni els altres tenen cap mena de futur. Només em queda un dubte. Sempre hem afirmat que aquest moviment havia sorgit de baix a dalt. Si els de dalt fracassen, què farem els de baix? Algú s’està encarregant d’organitzar la resistència civil al marge de les institucions? I estem disposats a exercir-la? La llista única amb presència destacada de personalitats de diferents àmbits era, a parer meu, la millor opció. De vegades penso que en realitat tots pensen que el procés no té sortida possible i només pensen la manera de carregar els neulers a l’adversari.
