El company Genescà diu el què gairebé tothom pensa en privat. I ho fa amb la mateixa angoixa que tots sentim per la impotència de saber el que quasi segur acabarà passant. Amb molts companys he discrepat des d’un inici sobre quin era l’objectiu de la convocatòria del referèndum. He defensat que calia convocar-lo i posar-hi tots els mitjans per fer-lo, de manera que, quan el govern espanyol decidís pitjar el botó vermell i desactivar-lo, fos massa tard i anéssim abocats a una vaga general perquè, per entendre’ns, el cost de la vaga seria menor que el d’acceptar per la força una situació injusta, castradora i molt perjudicial.
Quasi cada setmana tenim increïbles exemples de la ceguesa del govern espanyol a l’hora d’acceptar la realitat catalana. L’insult de dotar els bascos amb pressupostos ingents per quatre vots i negar alhora que es convoquin 500 places de mossos en un moment en què la seguretat ciutadana davant del terrorisme és clau, o negar la presencia de més policies de fronteres per evitar els col·lapses a l’aeroport, són petites mostres del que ens pot acabar passant.
En pocs dies sabrem si els nostres polítics i nosaltres volem un enfrontament real amb l’estat o si cedim. En Genescà pronostica que cedirem, ciutadans i polítics tots alhora, portats per una prudència lloable i a l’hora covarda, i per uns interessos mesquins. I que la frustració posterior ens l’haurem guanyat a pols.
Penso que segurament passarà això. Però crec que no és del tot segur. Sé que des de Junts pel Sí i des d’Òmnium i l’ANC, amb més o menys fortuna, amb més o menys inevitables problemes interns, es treballa per gestionar aquest enfrontament. En aquest punt de la partida, jo ja hagués premut l’accelerador i hagués obert la via de les inhabilitacions o que la fiscalia amb l’increïblecomplicitat del Constitucional, faci. Per exemple, signant oficialment la convocatòria pel govern i majoria parlamentària independentista. I signant posteriorment la cessió de locals pels volem que passin coses. Jo ja hagués tirat pel dret. Fa temps que defenso que només un xoc de sentit comú, és a dir, un govern, un parlament i un munt d’alcaldes i ciutadans inhabilitats, farà que es precipitin els esdeveniments.
Però en política, és cert, la oportunitat ho és tot. Per ara, sabem cap on volem anar, però no sabem ni com ho farem, ni amb qui comptem realment, ni què estem disposats a arriscar. Sí, el rei va nu, però ningú li ho vol dir. Perquè a hores d’ara, si el referèndum acaba com diu en Genescà -i té moltes possibilitats que així sigui- ens adonarem que tots hem anat una mica nus. Alguns amb calçotets, d’altres a pèl. I això ens farà molta vergonya. Perquè serà el govern espanyol i els constitucionalistes qui ens assenyalaran amb al dit, no als polítics, sinó a tots els catalans convençuts que anàvem vestits de catalans. I tindran raó. Tocarà vestir-se de realitat, posar-nos l’uniforme d’espanyols i tornar a la realitat. O no. Perquè, per ara, com deia la Terribas recordant la pel·lícula felliniana, increïblement, inevitablement i gairebé sense esperança ni sentit, “e la nave va”.
