Ahir la franja de Gaza i Israel celebraven alhora l’intercanvi de 1.027 presos palestins per 1 soldat israelià. 1/1.027, em sembla que no cal afegir gaire cosa més sobre el valor que uns i altres dónen a la vida. En una cosa Hamàs i Israel estan d’acord: una vida israeliana val 1.027 vides palestines.
Gilad Shalit ha estat 5 anys segrestat per Hamàs i, durant aquest temps, el poble israelià l’ha fet més un fill seu que no pas un heroi. Gilad Shalit és el fill que tot israelià ha vist anar a la guerra, és tots i cada un dels joves que marxen al front a defensar el país que tant ha costat d’aconseguir. Fa 5 anys va ser Shalit, però podria haver estat qualsevol israelià. L’exèrcit d’Israel és sens dubte la institució més representativa del país, i gairebé es podria dir que els seus ciutadans només es posen d’acord a l’hora de defensar els seus soldats. Aquest cop, és cert, el preu que Israel ha pagat és altíssim: més que una qüestió de perdó, el que preocupa i emprenya és que aquests terroristes alliberats semblen preparats per tornar a matar. Però Netanyahu, després de demanar comprensió als familiars i amics de les víctimes, ja ha enviat el missatge que tots els governs israelians han hagut de recordar: Israel mai no deixarà els seus soldats a l’estacada i farà tot el que estigui al seu abast per recuperar-los, vius o morts. Ara bé, per què Netanyahu, que ha tingut aquesta mateixa oferta damunt la taula des del principi, no ha acceptat el tracte fins ara? Segurament per les mateixes raons que fan que aquest arribi en el millor moment per a Hamàs. Mentrestant, Abu Mazen s’ho mira des de Ramalah. Avui els palestins ja no tenen al cap la imatge del president de l’Autoritat Nacional Palestina tornant triomfal de Nova York, sinó la dels primers terroristes palestins rebuts amb tots els honors a Gaza per les autoritats de Hamàs. Aquesta nit, després de més de cinc anys, Gilad Shalit ha dormit a casa seva. Ahir, tot un poble va recuperar el seu fill. 1/1.027.
