Antoni Rovira i Virgili concebia l’article periodístic com un autèntic gènere literari. En els llibres Teatre de la natura i Teatre de la ciutat hi ha conreades algunes de les ratlles més belles que s’hagin escrit mai en la nostra llengua.
En el segon dels volums esmentats, n’hi apareix un, que mereix ser recuperat. Es titula “Girona, l’íntima” i el va escriure en el diari La Publicitat fa poc més de cent anys, el 24 de juliol de 1923.
Rovira i Virgili definia les ciutats com un nucli de població on existeix un fogar de cultura. A Girona, en catalogar-la espiritualment, li atorgava l’adjectiu d’íntima, un qualificatiu que segurament pot agradar, emocionar i interpel·lar a molts dels seus habitants.
Afirmava l’escriptor tarragoní: «Girona, l’íntima, diem avui, i el so de les tres paraules s’avé amb l’evocació de la ducal ciutat catalana. La intimat és el seu senyal més vistent i més singular.» En l’escrit concretava els diferents factors que l’havien portat a usar aquest atribut, un dels quals era aquest: «Hi ha intimitat en el tracte dels gironins, una intimitat sòbria i sincera, que us guanya el cor i us fa la impressió de les amistats sòlides i duradores».
La podríem fer, en els nostres dies, aquesta associació, entre «Girona» i «íntima»? Estem convençuts que sí. La fem quan, sortint a passejar, ens trobem amb persones conegudes —que generalment són moltes— i ens intercanviem paraules amicals. Quan, en accedir a comerços i al mercat, la persona responsable de l’establiment, se’ns adreça pel nostre nom. Quan ens fixem en les plaques dels carrers, que ens projecten un univers on prenen vida homes i dones que ens han precedit i ens han deixat un llegat extraordinari al servei del bé comú. També, quan persones dels orígens més diversos ens expliquen com n’estan, de contents, de viure-hi… i d’haver après el català, la qual cosa els ha resultat un element altament integrador, els ha obert portes i els ha facilitat l’accés al món laboral.
Tanmateix, res és gratuït. La mundialització, a Girona, a Catalunya i a tot arreu, malgrat oferir els seus avantatges, pot accentuar, amb una facilitat extraordinària, la despersonalització i el desarrelament. La Girona orgullosa del seu passat, del seu patrimoni i de la seva catalanitat, humana i cosida a la terra, ha d’estar ben oberta al món, ha de ser acollidora, ha de tenir ben presents els objectius de desenvolupament sostenible, però, alhora, ha de continuar esforçant-se, dia rere dia, per cuidar i preservar el seu tarannà, la seva idiosincràsia… i la seva intimitat.
