Retornat d’un viatge llampec, i espurnejant, a Anglaterra. Hom que es considera un mediterrani que aspira a britànic, no deixa d’intentar sentir-s’hi com a casa. I prou que en seria de seva, si no fos que li costa no enyorar els cels blaus i nets, la costa, els quatre pins i els males costums. Per a la resta, si mai es perdés, potser seria en algun carreró de Londres, remenant andròmines i antigues làmines, condecoracions de tota mena o segells de ves a saber on.
Oxford constitueix el plat fort del viatge. Una colla de catalans assisteixen amb les seves millors gales, a un sopar solemne a Nuffield College, fundat l’any 1937 per William Morris, fabricant de cotxes ennoblit per sa Majestat Britànica. La particular troupe és l’atracció del sopar: Elles, amb un toc de fantasia, ells amb sobri vestit fosc. Els visitants intenten acurar tots els detalls i fingir naturalitat davant l’incomoda tensió per fer-ho tot bé, contrastant amb el desordre indumentari i el marcat punt d’absència dels professors més antics de la casa. Queden lluny les disquisicions sobre l’elegància de Lord Brummell, i el seu desig de passar “notòriament desapercebut”, d’aquests menjadors oxfordites!
Beneïda la taula, amb un suau però contundent cop de martell sobre la taula, tothom s’asseu i comença la festa, ara, sense excessos. Vigila, amb l’habitual punt de servilisme i menyspreu, el mestre de cerimònies, d’una ortodòxia impossible al nostre país, sense que en el seu exquisit vocabulari existeixin frases fetes, equivalents al “quants més serem més riurem”. O hi ets, o no hi ets. Com a contrapunt impossible, la rauxa necessària ve amb els catalans, que – evidentment – es converteixen en la Party’s people.
L’endemà, comprovat que Londres és encara La ciutat, i que Sa Majestat la Reina Isabel és a Palau, i el Barça es campió en terres del ManU, el passeig melangiós pel Merton College (1264), pels jardins de Christ Church College (1546) i pels estrets carrers que ara freqüenten estudiants d’arreu del món, només porta a pensar, de forma compulsiva que n’hauríem fet de aquests temples del saber, i el seu tradicional devenir a la nostra terreta? Qui sap si les guerres, revolucions, depredacions i plans urbanístics, haurien convertit tot plegat en espais buits, sobreedificats i de pensament segrestat?
Tornant, sobre els núvols que humitegen els cottages, recordant el sentit de l’ordre i la paciència infinita d’aquesta ciutat d’Oxford, i d’Anglaterra, que manté contra tots i tothom el bon costum de no tenir document d’identitat ni Constitució escrita, només quedava mussitar: God Save the Queen!
