Abans la gent cantava; ara tothom va ràpid. Fa no tants anys, estava extès l’hàbit de cantar mentre es treballava al camp, mentre s’estenia la roba, mentre es cuidava un nen. Les cançons no eren només música: representaven companyia, eren memòria, eren una manera de dir “som aquí”. Abans, el temps no corria; caminava.
Ara, en canvi, sembla que tot hagi d’anar de pressa. Correm per arribar, per produir, per respondre missatges, per no quedar-nos enrere. Hem convertit la velocitat en una virtut i la pausa en un luxe. Però, en aquesta cursa constant, què perdem? Potser perdem silenci que ens permet escoltar-nos. Potser perdem converses llargues a la vora del foc —o al voltant d’una taula!— on s’explicaven històries que explicaven com som i d’on venim, l’arrelament.
Les històries que ens explicaven, i ens expliquen, els avis i àvies són un fil que expliquen el que hem estat. Ens expliquen d’on venim, quines lluites hem superat, quines alegries ens han fet forts. I justament aquesta memòria col·lectiva no és un llibre antic tancat, aliè al nostre temps, és una veu que passa d’una generació a l’altra.
I és aquí on els avis són els testimonis d’un món que ja no existeix del tot, però que continua respirant en les seves paraules. Quan expliquen com era l’escola, com es feia la festa major, com es vivien els hiverns d’abans, no només parlen del passat: ens ofereixen arrels.
Potser no podem aturar el món, però sí que podem decidir el ritme amb què el vivim. Potser no es tracta de tornar enrere. Es tracta de no oblidar. Aquesta és la proposta i finalitat de “Goig”, una iniciativa artisticomusical basada en la recuperació i adaptació de melodies de transmissió oral. Els temes combinen tons propis de l’electrònica i la percussió amb talls de veu testimonials.
Una obra de Ramon Franch, enginyer de so i productor musical, i Elena Ribera, cantant, músic i actriu amb una trajectòria dilatada en el teatre musical, en són els ideòlegs. Els acompanya la pianista i ballarina Laia Tatjé.
