Avui no sé si m’he aixecat més partidari de la Belén Esteban o de la Campanario, si em satisfà plenament o m’omple d’enuig i entro en còlera amb el Premi Ondas al Jorge Javier Vázquez (antiga tomaquera), si es tractava d’una lleona, un gos o d’una criatura mitològica (potser de signe gos de l’horòscop xinès o de signe lleó en el convencional) aquella bèstia que tombava pel sud de la nostra terra i que les males llengües diuen que encara hi és o si tan sols el fet que Espanya guanyés l’Euro bàsquet ens treu de la crisi finalment (que serà que no).
Avui estic emprenyat, molest, indignat… no volia tornar a escriure sobre Millets, ni bitllets ni Santes Colomes ni sants pardals ni corrupteles varies (malgrat que el títol de la tercera pel·lícula d’en Bond m’ho posava fàcil avui) per no remenar tant el tema, ni fer-ne tanta sang ni cansar amb deduccions i suposicions.
Suposicions que tothom estarà fent a hores d’ara perquè “l’efecte tafaner” com en els accidents de trànsit és gran i en aquest país nostre el morbo i les ganes d’enriquir-se de forma poc legal i poc convencional semblen estar a l’ordre del dia.
Però estic ben fart de tant de mangant de guant blanc, d’alt nivell, de baix, sense guants, de dits llargs, daurats, de Goldfingers i imitadors variats… lladres, al cap i a la fi, de tots els gèneres, religions, partits i distincions…
Al Goldfinger d’en Bond el perdia el seu amor per l’or, a aquests Goldfingers casolans el seu amor pel diner fàcil també els perd igualment. N’estic ben fart, com la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya que amb tots aquest casos ja no saben que creure ni en qui creure i acaba semblant que això de la política és un mangoneig constant, de ser més espavilat que els altres i acabar donant l’aparença que tota la classe política és així quan és més que evident que no és el cas i que no es pot generalitzar.
Estic fart dels mitjans de comunicació imparcials, subjectius, del periodisme visceral, interessat, manipulat que no és capaç d’expressar amb claredat i objectivitat les qüestions que tracten. El periodisme és una feina digníssima, molt respectable, amb grans professionals i no necessita de pseudo-periodistes que interfereixin en la seva feina ni de mals redactors que no sàpiguen resumir en titulars o editorials.
Com pot un diari escriure textualment fa uns dies “La Guàrdia Civil detenia ahir dos alts càrrecs del govern Pujol i set persones més relacionades amb una trama de corrupció“, com pot un diari esmentar el partit polític al que pertanyen uns i no dir res del partit al que pertanyen els altres ( a més alts càrrecs). Tractem la informació amb objectivitat i veracitat, sisplau.
Perquè els mitjans no han parat d’insistir en Alavedra i Prenafeta i els altres són set persones més? coi! ni que fossin els nans de la Blancaneus! És vergonyós! Judicis de Telediari, imatges inadequades… On ens deixem la presumpció d’innocència avui dia? Tot és vergonyós aquí, esperem a veure com avancen els fets, qui té culpa i qui no, què acaba passant, que tothom faci el que hagi de fer, que quedi tot ben clar i sense mal interpretacions i deixem de jugar al gat i la rata tots i sobretot, siguem rigorosos en les informacions, són certes clar que sí… però entre redactar d’una manera o d’una altra tot canvia. Jo podria escriure “ Fets no, paraules” enlloc de un conegut “Fets, no paraules” i tot canvia per una sola coma, oi? ja ens entenem.
Els ideals existeixen, les creences també, els somnis ningú ens els pot prendre i esdevenir-los reals, concretar-los en realitat ja és feina nostra, molta feina si, però no impossible.
Veurem cap on anem, quin camí agafem els catalans, els referèndums per la independència de Catalunya comencen a sortir com a bolets aquesta tardor , fins i tot, en farem millor collita que de rovellons potser. Ara falta saber mesurar tot això, posar-ho al seu lloc, mostrar el nostre patriotisme i sobretot que no ens enredin més, si us plau, que la nostra paciència ja ha entrat en temps de descompte i tot té un límit.
Visca Catalunya!
