I mentrestant aquí ens hem de deixar fer el gol que personatges com Jordi Cañas, María de Llanos, i tothom qui ho vulgui, s’expressin en castellà al Parlament. No ho podem impedir i aquesta és la diferència i aquest és el problema i el drama. Espanya fa bé de no permetre que al seu Parlament s’hi parli cap altra llengua que la seva única i passo vergonya cada cop que el diputat Tardà, o qualsevol altre, malda per expressar-se en català a les Corts espanyoles. Molta vergonya, i ho sento però algú ho havia de dir. Ho trobo ridícul i ho trobo una pallassada. S’haurien de canviar les lleis i les lleis no les canviaran. Ni tampoc la Constitució. Fan bé i, des del seu punt de vista, això els honora. El fons de la qüestió és que no passem, en el millor dels casos, de ser una autonomia que té una llengua pròpia, que ells anomenen cooficial, però que és una llengua que Espanya només permet que sigui una llengua d’estar per casa, i encara gràcies. El poder és en mans d’Espanya i actua rectament en no fer concessions. Però és que, a més, no és gens important anar a Madrid a parlar en català. ¿Per dir-hi què, a més a més? No. L’aspiració és que a Madrid, un dia no llunyà, s’hi pugui anar i s’hi vagi a pactar les condicions de la independència. A quadrar el deure i l’haver. I que a partir d’aleshores ja no ens hàgim d’empassar cap més gol, ni lingüístic ni de cap altra mena, a porteria buida. Perquè no, no és culpa d’Espanya el nostre estat de submissió. Només és culpa nostra, de la por i de la manca de coratge i del preu tan barat amb què sempre se’ns pot comprar.
El luxe s’ha acabat. Si més no, la idea que sempre hem tingut del luxe. El luxe, ara, és la conversa plàcida i amable de mitja tarda, bar Slow, sense pressa. 2 o 3 copes. Com ho he enyorat! És d’ell, de l’amic amb qui prenc aquestes copes, la teoria del luxe finit, i em sembla una teoria versemblant . Avui hi ha més luxe en el fet de tenir temps que no pas en el fet de tenir molts diners. Temps de mitja tarda i cap pressa. El pensament, la raó, la feina i la fe. Uns quants amics. I la lectura de Rates al jardí (Valentí Puig).
