Si fa unes setmanes, manllevant unes paraules d’un escriptor, us feia veure que alguns governants “creen problemes artificialment, mantenint-los per un temps en un ambient continuat de “suspensa” -com feia Hitchock- fins a resoldre’ls amb les solucions més normals i adequades. Potser ja ho tenien previst per tal de presentar-se com a triomfadors i com a polítics capaços. Miraré ara de donar algunes pautes sobre els governants savis i honrats, que no cerquen aquestes maquiavèl·liques estratagemes. Els bons o savis governants han de tenir molt clar, des del començament quina és la bona tasca a realitzar. Per això:
-Han de gaudir d’una gran professionalitat. No poden ser amateurs o aficionats polítics. Professionalitat que significa capacitat i competència professional provada, assegurada.
-Han de ser molt treballadors, atents sempre a totes les circumstàncies històriques; suficientment intel·ligents per discernir els signes dels temps i els corrents de pensament que imperen en aquells moments; saber-los ponderar i treure’n totes les conseqüències teòriques i pràctiques.
-Cal que siguin sacrificats, magnànims, discrets, humils, honestos, servicials, rectes de cor i de ment, creïbles -sobretot això creïbles- fonamentant els seus criteris en la veritat.
-S’han d’avançar a les necessitats bàsiques dels súbdits i cercar el Bé Comú, tenint molt en compte tant el col·lectiu com els súbdits que pertanyen a “minories” ètniques, idiomàtiques, religioses, etc.
-S’ha de desempallegar de tota mena de “grups de pressió”, d’ ”amigocràcies”, de fer conxorxes estranyes; no s’ha deixar endur pels interessos de partit -tot i que hagi de comptar amb ells, dades les actuals formes de democràcia- ni pels èxits personals a curt termini, ja que la seva mirada sempre ha d’anar més enllà per tal que la labor de govern es faci bé amb criteris responsables.
-Que la set de poder no els encegui. Han de viure un cert grau de despreniment per no arrapar-se a la “cadira”. Si cal dimitir pel bé del país ho han de fer el més aviat possible, i donar així exemple de seriositat.
-Han de saber també que el pas del temps no ho arregla tot i que no poden quedar presoners de estranyes i irresponsables passivitats.
-Han de fugir prudentment dels respectes humans, és a dir del que diran o pensaran, precisament d’aquells que solen pensar o parlar malament, com si això fos el deure de tota oposició -anar sempre en contra de qui governa-; no tenir pors o temors superflus en sentir les cridòries dels oponents. La fortalesa, la constància, la perseverança han de fer-se presents en totes aquelles accions on una mostra de feblesa suposaria un retrocés o un fracàs no necessari.
És de bons, savis i intel·ligents governants, reconèixer, com deia, “els signes dels temps”; és a dir, tenir el gran do d’esbrinar i copsar bé els senyals que cada època històrica els ofereix i saber el que se’ls demana per resoldre els problemes. Aquesta saviesa i coneixement pràctic els portarà, com de la mà, a entendre millor quina ha de ser la resposta que ha de donar als seus contemporanis perquè puguin realitzar-se com a poble, com a família, com a persones, d’acord amb les condicions exigides pel Bé Comú. Així podrem, també tots a l’uníson, col·laborar amb ells per millorar, desenvolupar i perfeccionar el propi món, no només en aspectes materials, sinó també de manera integral, és a dir pel que fa als béns de l’esperit.
A la banda contrària, ens trobem amb aquella neciesa política ja descrita en anteriors articles: una actitud impròpia d’un governant. De seguida es veu que no fa cap esforç per adquirir la saviesa i el seny essencials per viure amb rectitud mental i moral. Alguns governants exclouen els béns que pertanyen a l’esperit, la qual cosa fa impossible crear aquelles condicions idònies que faciliten el progrés integral de l’home. Potser ells en parlaran des d’una visió materialista, referint-se a l’ ”esperit cultural, artístic, creatiu”, etc., però entenent-lo com un “epifenomen” derivat de l’evolució de la matèria. Això desdibuixarà llur visió a l’hora d’aplicar les normes que condueixen a l‘autèntic Bé Comú.
Tot això és, sens cap dubte, una tasca esforçada que requereix, humanament també, un examen profund a fi de no equivocar-se a l’hora d’escollir els nostres representants. Haurem, per tant, de considerar moltes dades diverses i escoltar moltes veus. Se’ns poden presentar tots els “pros i contres” que vulguem en un món social, professional, polític, econòmic, familiar i religiós cada dia més complex; un món que, de vegades, és veritablement difícil d’entendre per les bogeries que presenta. Haurem de sospesar diferents situacions, tendències i modes de tota mena; caldrà que busquem, amb lupa si cal, les propostes més encertades; i -per què no?- haurem d’estudiar de seguida els fruits -bons o dolents- que pugui haver donat fins aquells dies tot el conjunt d’una acció de govern.
Serà l’hora de rectificar? Es podran reparar els danys ocasionats per una mala gestió? Per descomptat! I és de savis saber rectificar quan calgui! Volem bons governants.
