Durant molt de temps per mi Mónica Oltra era la meua candidata a ser presidenta de la Generalitat. Valenciana: valenciana, dona i amb idees fresques estampades en samarretes. Després van vindre algunes coses estranyes que m’havien allunyat d’ella, fins a anit.
En algun lloc he llegit que la teua vàlua es veu en la talla dels teus enemics, i els enemics de Monica eren i són gegants. Són els mateixos que van muntar l’escenari contra Guillem Agulló.
Anit vaig sentir les seues llàgrimes com pròpies. Ens han furtat l’opció de lluitar pel nostre país de la manera més cruel possible.
Culpabilitzar a les dones per tot el que passa a la societat va arribar anit al seu màxim esplendor. Un senyor va cometre un delicte, i la seua ex parella, dona, és la que ha de dimitir perquè havia de saber-ho.
Em sembla vergonyós i quan algun medi de comunicació faça un documental , com el de Nevenka Fernández la major part de la població es posarà les mans al cap per dir, ‘’què vam fer? Per què no vam dir res’’. Jo no vull ser una d’eixes persones que se’n penedisca d’ací cinc o deu anys. ( o el de l’accident del metro, que fins el documental de Jordi Évole no es va fer cas)
Ho dic hui. Em queixe hui.
Mónica no és mereix açò. Ha sigut una política excepcional amb contradiccions i clavades de pota, baix el meu punt de vista clar, però quina política que hem tingut. A mi em va tornar la il.lusió, em va fer creure que si es podia. I gràcies a ella tant la llei de dependència va eixir avant, com la renta valenciana d’inclusió i la reducció de terminis per poder accedir a elles.
Què el PP perdera les eleccions que van convertir a Ximo Puig en president va ser en part gràcies a Compromis. Durant molts anys, ací el PSOE ha fet poques coses mirant cap a casa i si mirant cap a Madrid. Va ser Compromís i sobretot Compromís Jove els que van montar una campanya electoral que il.lusiona a una part del país.
Vore a Mónica Oltra vestida de fallera i plorant quan passava per la Mare de Déu, de la falla de darrere de ma casa, va significar moltes coses. La primera que les falles no eren de la dreta, cosa que s’havien apropiat, cosa que nosaltres també els deixarem. No he vist a cap membre del PSOE lluir vestit de saragüell o de llauradora per poder dir aquesta festa és de totes i tots. La segon, que Compromís no anava a carregar-se res de les tradicions que tenen a vore amb l’església.
Evidentment no tot és bonic. Hi ha girs de Compromís i de Oltra que a mi, i a alguns votants de Compromís, no m’agradaven però no per això li hem de llevar el mèrit d’aconseguir fer les coses d’una altra manera, més valenciana.
Si alguna vegada heu parlat en Joan Baldovi, sabreu que té raó en la seua teoria de la no-transició en la judicatura. Hi havia tantes coses a les que fer cas que no ens preocuparem que el tercer poder quedava en mans de jutges feixistes, masclistes i que els importa ben poc imputar sense proves (si llegiu l’auto d’imputació de Monica voreu que “no existeix una prova directa que vincule aquests singulars tràmits amb l’aforada” i després passats els anys es demostrarà amb un auto de sobreseïment que no hi havia cas. Però el mal ja està fet.
Mónica ha dimitit perquè no l’utilitzen de diana contra el projecte de Compromís, el pacte del Botànic i el que havia de vindre. Perquè és la cara visible d’un projecte que ens il.lusionava. I això parla de la seua grandesa, perquè s’ha apartat per un projecte més gran, el del nostre país.
No obstant això, no sé qui la substituirà. En Compromís estan amortitzant molt bé a les cares que els van funcionar fa 6 anys i estaria bé conèixer altres opcions.
Amb Guillem Agulló no van poder. No ens van convèncer de contar-nos la història que havien muntat. I ací tampoc. Mónica es la cara visible d’un projecte ambiciós que fins ara era tractat de marginal i de ‘nacionalistes folklòrics’ i per això han anat contra ella.
Així i tot. tornarà. Ho tinc claríssim. Eixe olfacte polític no ha deixat de funcionar i la vorem de nou en unes eleccions amb més força si cap.
