Va ser quan estudiava les cultures de l’Índia, Xina, Japó i Tibet en els cursos d’extensió universitària que fa tres dècades va organitzar la Universitat de Barcelona, que vaig conèixer l’obra de René Guénon (1886-1951). El camp de treball d’aquest escriptor és la filosofia, la metafísica i l’orientalisme. En vida va publicar disset llibres que són de referència en aquests camps, seguits d’una dotzena de llibres publicats pòstumament, entre els quals destaca Símbols de la Ciència sagrada, que figura entre els meus llibres de simbologia, ciència que pel seu atractiu intel·lectual he anat estudiant des de fa quaranta anys.
Entre els llibres publicats en vida, René Guénon va publicar l’any 1939 La métaphysique orientale, que aquí vam poder llegir en la traducció al castellà l’any 1997 sota el segell editorial de José J. de Olañeta. Amb autoritat, René Guénon resumeix els principis de la metafísica oriental, així com els mitjans i les etapes de la realització espiritual, en el ben entès que la metafísica s’explica, tant a Orient com a Occident, com allò sobrenatural, és a dir: que la seva manifestació va més enllà de la física convencional i toca el misteri.
La modernitat occidental, però, arrufa el nas sobre tot el que faci olor de sobrenatural d’ençà que es va entronitzar la raó, el positivisme i el materialisme com a veritats supremes, encara que, com sabem, no tota la realitat s’explica ni per la raó ni per la mesura científica i material: hi alguna cosa de la nostra experiència humana que s’escapa de la comprensió com aigua que s’escola d’un cistell. Aquesta experiència humana de difícil descripció que s’expressa en l’amor, en la compassió, en la religió, en l’art, en la poesia, en la música, en la cultura, floreix també en la creativitat en general, sempre un misteri, fins i tot reconegut pels científics quan parlen del paper de la intuïció en els seus descobriments.
L’any 1939 René Guénon va escriure en les pàgines finals de La métaphysique orientale, que tradueixo al català de la versió en castellana: «La superioritat material de l’Occident modern és indiscutible, però ningú no l’enveja» –diu l’estudiós, tot referint-se a l’Orient tradicional, que conservava i salvaguardava, si més no fins llavors, la metafísica. O sigui: el coneixement de la realitat última per excel·lència, la realitat que sobrepassa la física, la realitat espiritual. I continua René Guénon: «S’ha d’anar més lluny. A causa d’aquest desenvolupament material excessiu, Occident corre el risc de perir més d’hora o més tard si no es recicla a temps, si no passa a considerar seriosament el retorn als orígens». I ja s’entén que l’escriptor no es refereix pas al retorn a les coves ni a l’Edat Mitjana, sinó a una forma de viure que no sigui materialment excessiva i que, en conseqüència, acabi provocant misèria.
És on som. En la seva aguda visió de la realitat ambient a Occident, Guénon va predir el que a dia d’avui és encara més greu, ja que els recursos naturals són limitats al nostre planeta, però de manera majoritària encara fem com si aquesta crisi dels recursos, fruit de la depredació massiva, no anés amb nosaltres. Crec que hem de començar a posar en el nostre mapa mental la paraula decreixement en sentit material, s’entén, ja que des de la pandèmia sabem que podem viure de manera humanament ben plena amb menys objectes i respectant i gestionant de manera equilibrada els recursos naturals disponibles.
