El dia 26 de gener de 1939 les tropes de guerra del general Franco van entrar a Barcelona per alliberar-la. A la vista, però, de les tragèdies humanitàries que es van donar en la llarga postguerra, ara ens podríem preguntar alliberar de què, ja que la repressió moral i política contra una majoria dels habitants de la capital, i de Catalunya sencera, va començar aquell mateix dia.
En unes imatges del No-do, en les quals es diu que Barcelona va rebre amb alegria les tropes de Franco, es veu una cua de gent que van a recollir un panet: a Barcelona es va passar molta gana, ho sabem pels testimonis orals de pares i avis, però també gràcies als testimonis escrits que s’han anat publicant en aquestes darreres dècades. La gent ja no podia més, la sagnia en vides i misèria era enorme, les forces físiques es debiliten amb la fam, la por i el dolor provoquen depressió. Cal tenir en compte aquests elements per avaluar la realitat i veure fins a quin punt poden ser utilitzats amb males arts.
La guerra pot guanyar-se per desgast de la mateixa manera que la Inquisició feia dir, sota tortura, el que volia sentir per tal de condemnar les víctimes. Aviat farà un any de la guerra de Rússia contra Ucraïna: Putin encara té al cap la gran federació russa i Ucraïna sempre se li ha resistit. Un problema social, cultural i polític no resolt que està fent estralls en la soferta i valenta població ucraïnesa. Putin juga a l’avantatge del desgast? És prou fred i sanguinari. Ho és fins i tot per al seu propi exèrcit: no li importen les morts, Rússia és gran, sempre hi haurà soldats, ja sigui de grat o per força.
Els líders totalitaris s’assemblen. Franco era un autèntic malànima que va planificar amb una gran fredor l’evolució d’una guerra que podia haver guanyat molt abans, ja que disposava d’un exèrcit superior, molt ben equipat gràcies a l’ajut militar d’Itàlia i Alemanya comandades pels seus líders Mussolini i Hitler. Però Franco i els seus, alçats en armes contra la República legalment constituïda, no només volien guanyar la guerra civil que van provocar. El seu líder, Franco, volia humiliar i anorrear l’enemic i volia fer miques la moral del poble, trencar-li l’espina dorsal, en el cas de Catalunya, la llengua i la cultura que porta aparellada. Afamar i terroritzar la gent actua com una vacuna, i potser una prova col·lateral d’aquell terror induït en la població perseguida i perdedora de la contesa fratricida seria la meva generació, que va sortir tan pacifista, si bé contestatària.
Barcelona no es va alliberar d’una guerra, aquell 26 de gener de 1939, ja que va començar una contesa soterrada que encara dura, si bé s’ha passat per èpoques de jocs de miralls que ens han distret. La psicologia profunda diu que quan un problema no es resol torna a aparèixer. És on som. I és evident que, en la causa catalana, es vol una guerra de desgast ben orquestrada que provoqui fatiga, cansament, si bé ara es dona un efecte segurament no previst: una gran part de les víctimes s’ha deslligat mentalment dels botxins. Aquest fet és un alliberament qualitatiu, tot i que la partida d’escacs no està acabada.
