Aquestos dies es recorda el 20è aniversari de l’assassinat a Montanejos (Alt Millars) de Guillem Agulló, un jove nacionalista i antifeixista valencià, a mans d’un militant de l’ultradreta espanyola. L’Agulló és la segona víctima mortal al País Valencià en democràcia per ser “catalanista”. La primera fou l’alacantí Miquel Grau, que va morir l’octubre del 1977 quan una rajola va impactar al seu cap mentre penjava cartells a Alacant anunciant la manifestació del 9 d’Octubre d’aquell any a València, la més multitudinària de l’època de la transició. Per aquells anys, els tòtems de la cultura valenciana també van rebre paquets bomba. Alguns, com en el cas de Joan Fuster van esclatar produint destrosses importants. Les de Sanchis Guarner, Estellés o el president Albinyana no van arribar a esclatar. En el judici contra l’assassí d’Agulló, l’objectiu de la fiscalia fou, des del principi, despolititzar el cas i reduir-lo a una picabaralla entre tribus urbanes. Ho van aconseguir.
Per la diada del 25 d’Abril del 2007, un amic i jo ens dirigíem al concert que organitza cada any ACPV i ens vam creuar amb una colla de quatre blavers que segons després ens atacaren per l’esquena al crit de “catalanistes, fills de puta”. Tinguí sort i només en rebí una punyada a l’ull, però el meu amic caigué terra i se’n va portà uns quants colps de peu per tot el cos. A l’hospital ens trobàrem amb una colla de catalans, tres xiques i un xic, que també havien rebut un atac després del concert. Al xicot li van obrir una bretxa al cap amb la sivella d’un cinturó. A elles només els van insultar tota una colla de “cavallers”. Finalment anàrem tots plegats a la Ciutat de la Justícia a denunciar els fets. A banda de no poder fer-ho en català, ens feren sentir més com a delinqüents que no pas com a víctimes. Dies després, vaig posar una altra denúncia a la Policia Nacional. Allà em va atendre un agent oriünd de no sé quin racó de Castella que no entenia res del tema. No cal dir que aquella denúncia va restar en un calaix, tot i que jo els havia indicat on havien de buscar, perquè a l’endemà dels concerts, els herois es vantaven de la “cacera” als seus fòrums d’Internet.
Són els dos extrems de la violència feixista i blavera contra el valencianisme polític al País Valencià durant 35 anys. Com el nostre cas n’hi ha desenes cada any. Cal afegir-hi els recurrents atacs amb bomba contra les seus de partits d’esquerres i nacionalistes o d’associacions culturals. I sempre amb un tret comú: els responsables mai no han estat detinguts. La violència política de baixa intensitat gaudeix del beneplàcit, o fins i tot de la protecció, del poder polític i de la policia al País Valencià. En els casos indefugibles –els assassinats- la impunitat ha quedat reflectida en condemnes despolititzades. L’assassí d’Agulló va ser condemnat a 16 anys, des quals només en va complir 4 per bon comportament. Anys després es presentava a unes eleccions municipals per un partit ultradretà.
El PPCV va aglutinar l’extrema dreta dels del seu origen, i posteriorment Zaplana feu una OPA hostil al blaverisme que va acabar engreixant majoritàriament les seues files. A fora en resten els grupuscles que fan la feina bruta impunement, mentre el PPCV mira cap a un altre costat i evita condemnes explícites. Si a l’Estat espanyol la presència actual de l’extrema dreta és una mostra del fracàs de la transició, al País Valencià és l’eina per mantindre un status quo de por i d’estigmatització del “catalanisme”. Hi ha qui ho justifica tot “perquè són catalanistes” i “ataques les senyes d’identitat valencianes”. Aquesta és la democràcia que tenim. A ells ja els va bé.
