Hamburg no és una ciutat on hi arribin turistes per retratar un palau, una catedral o un monument que trobaran reproduït en forma de postal, estatueta i dins d’una bola nevada en qualsevol parada de souvenirs. D’Hamburg, com de tantes ciutats d’Europa, el més important és la seva història. Història que es pot trobar en els seus carrers i els seus edificis, com un continu que sobreviu als segles. El lleuger murmuri de la història que fa que Carcassona sigui només cartró pedra, decorat de teatre.
La història determina la ciutat, fa que encara es respiri aquest aire d’independència i potència econòmica que li dóna a la ciutat el seu origen de ciutat lliure i capdavantera de la Lliga Hanseàtica que només entrà a l’Alemanya de Bismark quan aquesta va ser un projecte complet i acabat. I això fa que encara es mantingui com a ciutat-estat. I és la mateixa història la que permet entendre perquè l’Ajuntament supera en planta i riquesa qualsevol edifici religiós, deixant ben clar qui ha manat.
Però generacions després del final de la II Guerra Mundial, de la derrota del nazisme i de que es fos conscient que s’havia arribat al límit de la maldat, la història encara els és un tràngol difícil de pair, una llosa que provoca esquizofrènies, el record que tant sovint es fa massa dur portar a sobre però que s’intenta inocular en ocasions com a amenaça, d’altres com a ensenyament, en definitiva per veure si amb el pas de les generacions, alguna aconsegueix fer net de traumes, culpes, decepcions, responsabilitats… Per més que s’escriu, es discuteix, i des de la nostra posició, prou allunyats d’aquells estralls però amb les nostres cicatrius i els nostres morts a coll, fins i tot ens atrevim a elaborar alguna tesi, tot plegat ens aclapara massa per no usar el fàcil recurs de deixar la conversa als llims. Fugir d’estudi.
Potser nosaltres no en podem ser conscients – tot i haver patit una guerra civil que ens va partir pel mig i un intent de destrucció de la nostra cultura de més de quaranta anys – però, de com ha hagut de ser l’esforç d’Alemanya per tirar endavant, i ser el motor econòmic d’Europa, i una potència cultural, i una democràcia exemplar … quan no saps on has de posar el límit d’un passat funest: En el bel·licisme que va portar a Alemanya irresponsablement a la Primera Guerra Mundial? En la política frívola i il·lusa de la República de Weimar que no va impedir el sorgiment del nazisme, tot i tenir oportunitats de matar els ous de la serp i tallar qualsevol brot? A banda del perill d’examinar la pròpia família, quan tens la por de que si no et surt un avi amb carnet del Partit Nazi te’n pot sortir un membre de les SS…
La història pot arribar a provocar un cert ofec. Un dels dies que m’estava a Hamburg, caminant tot sol pel barri de Sankt Pauli – un barri popular i antigament mariner – vaig topar amb una petita placa quadrada de llautó de no més de mig pam de costat clavada a terrada davant d’una portalada que donava a un pati de veïns interior. Sense necessitat d’entendre l’alemany, només llegint un nom i unes dates, aquelles fites que podien passar desapercebudes et feien avinent una nit en que a empentes i cops de culata algun veí d’aquell edifici va perdre la dignitat i va iniciar el llarg viatge cap a la destrucció. Vaig anar-ne trobant a gairebé cadascun d’aquells carrers de finals del segle XIX, que han sobreviscut a guerres, revolucions, monarquies i repúbliques, i vaig anar llegint fins que la curiositat es va tornar angoixant. Algunes d’aquestes petites plaques reportaven les dades d’una família sencera de pares, avis i nens i te’ls imaginaves feliços en una foto en blanc i negre abans del malson. El lleu murmuri es torna calfred i et recorre el cos… A més, no massa lluny de la ciutat d’Hamburg s’aixecà el camp de concentració de Neuengamme, que vaig tenir, també, ocasió de visitar. En un entorn preciós, una praderia d’un verd esclatant amb antics i blanquíssims caserius disseminats, s’esclavitzaven opositors i presos de guerra al servei de la maquinària bèl·lica, la megalomania constructora del règim nazi i les grans empreses de la rodalia que avui potser encara existeixen amb noms diferents. No calen metàfores.
Potser per això, si ni de la família te’n pots fiar i la tradició no és quelcom fiable perquè al final va ser prostituïda a major glòria del Führer i tot és sota sospita, el nihilisme i totes les combinacions possibles d’okupes, alternatives i el desarrelament van tenir a Alemanya un predicament inusitat. Potser per això és complicat menjar un Currywurst a un carrer de Sankt Pauli on hi ha un restaurant al costat de l’altre, tots amb taules plenes de gent a fora, i en canvi se serveixen especialitats de mig món, sovint combinades i barrejades. O potser per això, al mateix barri poden conviure al seu interior un petit club de futbol de la primera divisió, conegut per la seva militància revolucionària gairebé àcrata, l’estàtua monumental del Canciller de Ferro i tot un carrer dedicat íntegrament a l’espectacle eròtico-festiu, amb neons horteres i un parell de restaurants de menjar ràpid.
Al final, toca marxar amb aquestes dèries històriques al cap, i tot i admirar la ciutat, recórrer els seus carrers, els seus magnífics edificis comercials de maó vermell, entrar a esglésies de ritus luterà, a estacions, museus i facultats, veure passar el riu i travessar els basts parcs, no acaba la confusió entre la ciutat llegida – altre cop la maleïda història – i la ciutat viscuda. No sé que en queda en aquest Hamburg d’avui d’aquella ciutat que un jove Josep Pla deixat anar va considerar “extraordinària, magnífica, bella, impressionant” a les seves Cartes de Lluny, i de la que Eugeni Xammar en una crònica dels anys 20 n’elogiava l’ambició, tenacitat i ràpida recuperació després de la derrota a la Primera Guerra Mundial, quan tot aquell món va quedar esberlat i arrasat per una segona guerra total i el refinament més absolut en l’art de fer-ho saltar tot pels aires. Però potser també d’una vegada per totes Hamburg, Alemanya, no vol ser només definida, visitada, pensada, interpretada, escrutada a través de la seva història, i exclusivament només de la seva història amarga. Potser també vol que qui com jo la visiti s’endugui la idea del gran comerç amb tot el món, del port gegantí al costat d’una ciutat de mida humana, de color marró de totxo i verd de parc immens que té aigua i bicicletes per tot arreu.
