Avui divendres arriba a les sales de cinema la pel·lícula ‘Hannah Arendt’ de Margarethe Von Trotta, film que obria el Festival de Cinema Jueu de Barcelona amb la seva preestrena.
El biopic reconstrueix el cèlebre procés contra el criminal de guerra nazi Adolph Eichmann a Jersulamen i del qual en sortí el controvertit estudi sobre la banalitat del mal de la insigne pensadora alemanya.
Hannah Arendt és enviada a cobrir el judici per el The New Yorker i, en ple procés, s’adona que l’home que té al davant tancat en una gàbia de cristall no és ni de bon tros un ésser capacitat per a la crueltat ni sense límits per la maldat. No és “un Yago ni un MacBeth”, sinó que es tracta d’un home soprenentment normal del qual el seu únic pecat era, per una banda, haver-se topat en un moment històric excepcional i per l’altra i més important, haver renunciat a aquella qualitat decisiva de l’ésser humà: la capacitat de pensar.
Una renuncia massiva que va fer que molts homes corrents cometessin els actes de barbàrie més cruents de la primera meitat del segle XX. Homes culpables a resultes de les extraordinàries circumstàncies però no per això menys responsables dels seus actes, perquè és precisament el pensar, segons Hannah Arendt, el que ens permet distanciar-nos de totes les determinacions del món, el que ens possibilita ser lliures conjugant el pensament i l’acció, el que ens ajuda a efectuar judicis morals i així obrar segons la pròpia voluntat. El binomi irreductible que és el deure i la consciència i que constitueix encara avui dia un dels temes claus del dret internacional i la filosofia política contemporània.
A través d’incursions a les vivències passades de la pensadora i a les seves influències més directes, la pel·lícula ens mostra tota la construcció intel·lectual que va realitzar sobre el concepte de maldat i, d’aquesta manera, acaba sent un retrat molt complet de la pensadora, tan personal com filosòfic, que sorprèn no només per la fidelitat al personatge sinó per l’actualitat i vigència del tema; en un moment on a tot Europa els sentiments i emocions nacionals semblen altra vegada aflorar respecte el pensament i la racionalitat, on el quòrum imposa visions úniques i esquemàtiques de la realitat, és imprescindible que apareguin pel·lícules com aquesta, que ens recordin que el raciocini hauria de ser sempre fred i desapassionat, independent i desinteressat de les visions hegemòniques o del grup al qual pertanys. Hannah Arendt, jueva i víctima de l’Holocaust, fa un exercici d’honestedat intel·lectual quan rebutja l’idea de culpa col·lectiva, quan emet un judici polític contra els actes d’un sol home i no contra “La Història”, quan s’atreveix a denunciar la connivència dels consells jueus amb els crims de l’Holocaust i, quan finalment, fórmula la hipòtesi que el mal sovint pot ser banal malgrat la visió romàntica tan estesa que interpreta la bondat i la maldat com accions deliberades i conscients que responen a una coherència i profunditat de qui les executa.
No és estrany que l’exiliada i apàtrida Hannah Arendt acabés rebutjant els no – conceptes mitologitzants com “poble” i “terra” del seu mestre i filòsof Martin Heidegger, i que es trobés millor a Nova York, ciutat d’un país on es rebutja categòricament l’exigència típicament nacionalista d’exhibir i fer pública la identitat nacional.
La pel·lícula explica de forma molt entenedora la figura de Hannah Arendt i el seu complex pensament. El ventall de personatges perfilats per Von Trotta com a amics de la ferma pensadora fan una gran feina en concretar pensaments ja de per si molt abstractes, però que en boca dels actors i dels diàlegs guanyen concisió i faciliten la comprensió per part dels espectadors.
Una molt bona pel·lícula, d’aquelles a recomanar, que estimulen el pensament i no acaben de passar mai d’actualitat.
