És 8 de març. Aquell dia, aquella setmana, en què tot es tenyeix de lila. En què partits, entitats i institucions canvien el seu color corporatiu a Twitter; en què els mitjans de comunicació de referència programen especials; en què biblioteques, associacions i ateneus organitzen xerrades; en què els Ajuntaments pengen llaços liles, en què —amb el permís de la Covid— es faran de nou manifestacions.
Sentirem, avui i tota la setmana, que “malauradament” encara ens calen dies com el 8M. En la frase, no hi falta raó. Us imagineu si avui, enmig d’aquest món boig, no fos 8M? Algú sortiria a recordar que les dones cobrem de mitjana un 9% menys que els homes? Que la violència masclista perpetra cada any desenes d’assassinats? Que a casa nostra, només comptant el 2021, es van posar 11.000 (11.000!) denúncies per violència de gènere? Que hi va haver més de 800 violacions (800!)?
Que la nostra pressuposada i imposada exclusivitat en la criança i en les cures ens impedeix avançar socialment, laboralment, acadèmicament, culturalment i un llarg etcètera de ‘ments’? Que dia sí i dia també hem d’aguantar comentaris d’energúmens sobre els nostres cossos? Que no ens deixen viure amb i en llibertat?
Deixeu-me que em jugui un pèsol que no. Sense un 8M, sense un 25N, totes aquestes dades quedarien, amb tota probabilitat, a la llista de les notícies que acaben descartades per falta d’espai.
I sense notícia, sense ressò mediàtic, es fa difícil acabar a les converses del bar, de la plaça, del mercat o del carrer. Se n’ha de parlar. N’hem de parlar. I ho hem de fer molt més enllà d’un dia concret. I aquí totes i tots (i totis) hi tenim paper: des de les associacions, des d’allò més quotidià, des de les institucions, des dels mitjans de comunicació. Cadascú amb el seu grau de responsabilitat.
Aquest diumenge, la directora de cinema Neus Ballús Montserrat, després de recollir el Gaudí a la millor direcció per la pel·lícula ‘Sis dies corrents’, assegurava —tot recordant l’històric Os d’Or guanyat per Carla Simon Pipó a la Berlinale— que “les dones hem arribat al cinema no només per fer òperes primes; hem vingut per quedar-nos”. Una frase empoderadora, pronunciada en un any en què el talent femení ha aconseguit brillar, sortint de la penombra. Una frase dita a poc més de 48 hores d’un nou 8M. “Hem vingut per quedar-nos”.
El feminisme no pot tenir aturador, perquè ho ha d’impregnar tot. Cada dia. Fins assolir la plena igualtat. Fins que tot plegat sigui un fet tant quotidià i comú que no ens faci ni aixecar una cella. Fins que aconseguim plantar-nos en el terreny de la normalitat.
