Llegia, fa anys, que “el cervell no només serveix per emplenar el crani, sinó que es pot usar per coses més importants”. No pot acceptar-se que d’uns concrets cervells neixi tanta neciesa, tanta buidor, tants nyaps i tanta ridiculesa. Sembla que molts votants s’han apuntat a comprar allò de “tot a cent” escollint entre un mostrari de misèria intel·lectual i moral. No m’estranya gens que alguns arribin a detectar bastant bé aquesta classe de neciesa, que comença pels de dalt. Però és inevitable que, en el món polític, els estúpids es multipliquin d’una manera tan desproporcionada? Estupidesa perquè creixen les inútils discussions, els mutus ressentiments, els despropòsits socials i els abusos en l’exercici de les llibertats.
Hi ha una fatalitat històrica de la qual ens sentim incapaços de deslliurar-nos? Han de proliferar els “bruixots, endevins. prestigitadors aficionats o falsos profetes” que predeterminen o imaginen el que ha de passar ? No són lliures els pobles per prendre les opcions més convenients? Com es preguntava algú, és que estava escrit, en el “llibre de la vida”, que Edip mataria el pare i s’ajuntaria amb la mare? Estava predeterminat pels déus que Macbeth assassinaria el rei ? Foren uns esdeveniments inexplicables, absurds, estúpids que només l’atzar o el fats en donarien raó? També foren estupideses polítiques les que generaren moltes tragèdies ?. És que, com afirmem alguns, vivim en un món ple d’estupidesa i d’incongruència? Què fem cadascú de nosaltres per evitar-ho? O ho acceptem ja tot tenint una visió tràgica d’un món on no es poden prendre decisions lliures i raonables que busquin sincerament el Bé Comú? Hi ha polítics” mediocres satisfets” amb els resultats de la seva política?.
Al llarg dels segles han nascut i renascut tota mena d’idees i corrents filosòfics que, cercant aquesta Veritat, han presentat tot tipus de contradiccions, en total desacord els uns amb els altres en allò que hauria hagut de ser explicat com essencial en la vida dels homes. I els governants que dirigeixen la societat han perdut el temps i no han sabut trobar la veritable Saviesa per molta atenció que hagin posat en la lectura i comprensió d’aquests corrents.
Com escrivia un periodista, ara ens pot governar -en el món civil o religiós- “qualsevol pollastre mediocre”. I ell citava allò del Quixot quan Sancho Panza accepta ser governador de la Ínsula Baratària, dient: “Otros más brutos que yo, lo han sido”. Però no sembla que sigui pas el bon camí o un bon exemple. En temps difícils convé envoltar-se dels millors col·laboradors possibles. Escrivia Charles Dickens: “Ara vivim uns altres temps difícils”. Temps que requereixen el millor de tots nosaltres si volem aportar quelcom de positiu. El mateix escriptor anglès, al començament de la seva obra “Història de dues ciutats”, escriu: “Era el millor dels temps i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat; l’estació de la Llum i la de les Tenebres; era la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació. Tot se’ns oferia com a nostre i no teníem absolutament res; anàvem tots directament al Cel, i tots ens precipitàvem cap a la direcció contrària. En un mot: l’època era tan semblant a l’actual, que algunes de les autoritats més escandaloses demanaven que, per a bé o per a mal, fos considerada tan sols en un grau superlatiu de comparació”.
I l’escepticisme, respecte als polítics, creix adequadament…!
